HERÈNCIA DE LES AVANTGUARDES
JC Roca Sans
UN HORITZÓ MULTIMÈDIA
No hi ha dubte que l’art del futur disposarà cada vegada més de nous suports i procediments tecnològics, de manera que el procés d’hibridació de l’humà amb la màquina no deixarà d’augmentar. Estem doncs en els llindars d’una transformació radical, degut entre altres raons, a la fusió de gèneres que el desenvolupament tecnològic comporta. Llenguatge, imatge visual i so s’integren en un horitzó transmèdia amb els ordinadors, el vídeo, les xarxes socials, i els diferents tipus d’instal·lacions sorgits amb la barreja de tots ells. La cosa no ha fet més que començar.
PRESÈNCIA DEL NARRATIU
Avui en dia i sense dubte per l’impacte produït per l’expansió de la nova cultura electrònica i digital, les arts plàstiques registren una presència cada vegada més acusada del narratiu. Històries que poden comptar amb el recurs de paraules, i imatges. I també amb bits, que ofereixen la possibilitat d’arribar més lluny en la representació de la llum, no només perquè permeten introduir-la en suports com el ferro, el marbre o el metacrilat, sinó perquè eliminant la informació digital continguda en ells, es pot convertir aquesta informació en emoció mitjançant un joc de contrastos.
EXPERIÈNCIES AMB LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL
Està sorgint davant nostre el paradigma d’una nova interacció entre art i tècnica. Els artistes postmoderns, al contrari del que havien fet les avantguardes, mai vam establir grans diferències entre el vell i el nou, considerant-los com “dues cares de la mateixa moneda”. Les experiències amb la intel·ligència artificial de les màquines fresadores que han intervingut en les peces tridimensionals de “La trampa” són un clar exemple que des d’un punt de vista filosòfic, l’art i la tècnica comparteixen el mateix espai ontològic, el del simulacre i l’aparença. Amb els programes CAD-CAM vaig determinar els sectors on la màquina havia de fer les seves trajectòries, però li vaig deixar llibertat de com ho havia de fer.
Per un altra banda, considero que el dibuix, la pintura i l’escultura són formes radicals d’expressió humana en el terreny de la representació visual, similars al que representa la poesia en l’univers del llenguatge. Per tant, aquestes formes primigènies d’expressió no poden desaparèixer mai, fins i tot en la seva fusió amb la tecnologia. De fet, en els últims cent cinquanta anys els nous suports no només no han anul·lat als vells, sinó que s’han influenciat mútuament, i així seguirà.
HERÈNCIA DE LES AVANTGUARDES HISTÒRIQUES
Encara que les avantguardes (que van començar al 1870) no són ja ruptura i innovació, al contrari, són acadèmia, són museu, s’han convertit però en “la nostra” tradició, la tradició estètica de la modernitat. Alguns aspectes rellevants de les avantguardes segueixen mantenint avui la seva vigència. Un d’ells és la idea del compromís de l’art amb l’evolució de la humanitat. Però, dins de la crisi dels grans “relats d’emancipació”, la idea actual d’un projecte com Ermóupoli ha de ser necessàriament, molt més concreta i circumstancial, vinculada amb la idea de transmetre una visió personal de la vida i una eventual transformació de les consciències.
L’art contemporani no només es caracteritza per l’absència de referents, sinó per sobre de tot per l’amor per l’experiment, la comprensió de l’experiència artística com a fragment i com a fusió de diferents plans antropològics: emoció i concepte, joc i serietat, raó i sentiment, ordre i caos.
JC Roca Sans
Cadaqués
