Dubrovnik. El setge

 

DUBROVNIK (CROÀCIA). EL SETGE

Fragment del relat homònim de Joan C. Roca Sans

Nosaltres no érem més d’un miler per defensar tot el perímetre del setge i ells eren set mil, més uns vint mil reservistes montenegrins. Era un nombre exagerat per atacar Dubrovnik, que estava desmilitaritzada, la qual cosa indica que pretenien ocupar i annexionar-se tota la regió amb un canvi posterior de fronteres. Érem tan pocs que no hi podia haver pròpiament línia de foc. Per això, ens van qualificar de terroristes i van respondre amb bombardejos desproporcionats a la resistència.

Des del començament del setge, els subministraments de llum, aigua i queviures havien quedat tallats. Per fer-ho més difícil, la ciutat estava plena de refugiats. Per trencar el bloqueig ho basàvem tot en la rapidesa. Sortíem de l’illa de Korkula, i creuàvem  per les de Sipan, Lopud i Kolocep. Quan ens veien i reaccionaven, ja havíem passat. Les nostres llanxes eren molt més ràpides. De fet, durant el setge no va morir ningú del meu esquadró. Després, sí.

A Korkula hi havia dos antiaeris de 88 mm, els famosos Flak 37 alemanys, que eren molt efectius com a antitancs; però calia dotar-los de curenyes mòbils. Vam dur-los a Dubrovnik i les curenyes les vam fer nosaltres en un taller de cotxes.

El setge cada cop era més dur, sobretot per a la població civil. El 30 d’octubre van bombardejar hotels plens de refugiats. A l’hospital, gràcies als generadors, es va continuar el servei. El 6 de desembre van canviar d’objectiu i van bombardejar la zona del nord-est de la ciutat vella, al convent dels Franciscans, amb morters pesats i coets.

Les imatges que sortien a l’estranger, tant de les televisions sèrbia i montenegrina, com les de corresponsals, van provocar un estira-i-arronsa de condemna internacional. Els serbis anaven fent proposicions de rendir-se a “les forces d’ustashes i mercenaris estrangers” que suposadament eren a la ciutat, per si colava. També deien a la televisió que el bombardeig no era real, i que els croates cremàvem pneumàtics per simular la destrucció de la ciutat.

L’absurd setge de Dubrovnik i la massacra de Vukovar ajudaren a redefinir la percepció del conflicte. Va ser com si a Vukovar posessin els morts i nosaltres, l’escenografia. Tot i així, el patiment de la ciutat va durar nou mesos, fins que al mes de maig es va aixecar completament el setge, i ens va costar 300 víctimes, gairebé un centenar de les quals eren civils. Molt més car va ser el preu de la independència.

© JC Roca Sans 2010

 

Descarregar el relat complet:

DUBROVNIK. El setge

 

El setge

MOSTRA PRESENCIAL

Dubrovnik. El Setge. 146×209 cm. Planta 1ª, nau C. Fundació Vila Casas. Museu de Pintura Contemporània de Can Framis. Barri @. Barcelona. 01/09/2011 – 23/07/2012.

 

CAN FRAMIS. BARRI @. BARCELONA

 

DUBROVNIK. Oli sobre tela

   

CROÀCIA. EL PREU DE LA INDEPENDÈNCIA

 

 

Quan la barbàrie es va desfermar per terres de l’antiga Iugoslàvia, vaig prendre partit per les víctimes, fossin del bàndol que fossin, incapaç d’entendre les raons d’aquella immoralitat. Ara, he anat als països que la van patir, sens dubte influït per la creixent incomoditat que existeix entre el meu país, Catalunya, i la resta de l’Estat espanyol. Després, he intentat simplement explicar el que he vist i sentit, com ho he vist i quines sensacions m’ha produït.

A Iugoslàvia tot va fallar: la UE va fallar, l’ONU va fallar. Per què? Diu un dels protagonistes d’aquest relat que “cap país ha guanyat mai la independència sense armes i sense guerra”. Assolir la independència ha costat als croates un retrocés de quinze anys i una despoblació de la qual encara no s’han recuperat. Ells diuen amb orgull: “Però vam guanyar”. I jo em pregunto: “És aquesta l’única manera de fer-ho? L’ésser humà només aprèn dels desastres, de les hecatombes. Els conflictes són inevitables; però els mecanismes internacionals se suposa que han après de la lliçó. O no ho han fet?

JC Roca Sans

 

MEMÒRIA DEL PROJECTE

Aquesta narració reflexiona sobre la possibilitat real dels processos sobiranistes a l’Europa del futur. Per desafiar el concepte convencional d’exposició utilitzo diversos formats d’imatge i redueixo la visibilitat del projecte a dos elements: una peça analògica de 146 x 209 cm. pintada a l’oli sobre xarpellera de juta i un vídeo complementari que explora les possibilitats digitals del quadre.

La peça analògica Dubrovnik: el setge, és un homenatge als paisatgistes d’inicis del segle passat, amb especial referència al grup de l’Associació d’Artistes Catalans i als més simbolistes dels seus socis, com ara Galwey, Tamburini, Brull, Alexandre de Cabanyes, Ros i Güell i altres. Aquesta pintura explica una història: el bombardeig de Dubrovnik per les forces sèrbies a finals de 1991.

El vídeo complementari explora les possibilitats digitals del quadre i és també un homenatge. És el tribut a aquells pintors impressionistes interessats en l’evolució de la llum atmosfèrica, com Claude Monet quan pintava la façana de la catedral de Rouen amb intervals horaris, i que té un equivalent en els programes d’edició d’imatge on, alterant les característiques de la peça analògica, podem imaginar la progressió nocturna dels incendis provocats pels bombardejos serbis a la ciutat de Dubrovnik.

 

SINOPSI DEL RELAT

L’Anthony, un noi americà que acaba de graduar-se en ciències polítiques, vol mostrar a la Helen, la seva xicota, la terra dels avantpassats. Després de volar de Los Angeles a Zagreb, fan un recorregut pels llocs que l’Anthony tenia pendents de les visites que havia fet a Croàcia acompanyant els seus pares, l’Ante i la Dora.

Exploren llocs com Osijek, Vukovar, Jasenovac i Bihac, fins que arriben al poble de Trsteno, a la Dubravocko Primorje, on l’oncle Ivica té un restaurant. Allà coincideixen amb Darwin Butkovic, vingut de Varazdin i que va lluitar amb l’Ivica al setge de Dubrovnik.

Durant tres dies el restaurant és l’escenari d’apassionades converses sobre les passades guerres i els possibles escenaris de futur. La parella constata de primera mà el preu que Croàcia ha hagut de pagar per assolir la independència, el ressentiment dels croates envers la UE per no haver dit a temps a Milosevic que hi ha coses que no es poden fer i altres aspectes que dibuixen un futur per als Balcans que mai ni serà fàcil ni planer.