[…]
Ens va dir que a les onze tenien un bateig. Encara que a les muntanyes de Troodos ens esperaven una pila d’esglésies pintades, vam pensar que un bateig ortodox no es veu cada dia, així que ens vàrem acomiadar amb un “fins després”, vàrem fer un tomb per la vall i a les onze ja tornàvem a ser dins l’església.
Al vespre vaig trucar a la Diana i en Kypros. Ens veuríem el dia següent al seu taller a Nicòsia, al costat del Museu Bizantí, on ens mostrarien les icones que havien restaurat; i a la tarda ens ensenyarien el barri que està al costat de la Porta de Famagusta, el lloc més “in” de Nicòsia. Allà, a l’església de la Panagia Chrysaliniotissa, recolliríem el seu pare i soparíem a casa seva. La mare de la Diana, Elenitsa, era fora de la ciutat visitant una germana, però tenia previst tornar l’endemà.
NICÒSIA
El taller ocupava una casa de pedra amb una creu a la llinda. Al vestíbul s’erigia una estàtua de fibra de vidre de mida natural, que representava un jove d’uniforme amb el cap descobert. Sostenia un subfusell Sten amb la mà dreta mentre amb l’esquerra assenyalava un punt indeterminat.
La Diana ens va informar :
“Jo he nascut a Austràlia però sóc neta d’emigrants xipriotes. En el 89, el meu pare va vendre el que tenia i va decidir tornar a casa. Les històries que m’havien explicat els avis a Queensland sobre la seva joventut a Xipre alimentaren les meves fantasies d’infant.”
Assenyalant un retrat a la paret vaig preguntar:
–Qui és l’home de la foto?
L’expressió de Kypros es tornà torba. Els seus ulls van buscar els meus ulls. La seva intensitat em va trasbalsar. Mirant fixament el retrat respongué:
–És el meu oncle Andreas. Va néixer a Agios Minas, prop de Limassol. Fou el primer a ser penjat pels britànics junt amb el seu amic Michael Karaolis. L’execució tingué lloc a primera hora del deu de maig del 56. Jo vaig acceptar l’encàrrec de restaurar el lloc del patíbul.
Sobre la taula, un llibre. A la tapa, la fotografia d’un cementiri creuat amb filferro de punxes. Apareixien tombes obertes, sepultures buides i creus trencades.
–Només per trobar un anell o una dent d’or. Quin ser humà és capaç de fer això?– va dir Diana amb amargor.
–D’on són aquestes fotografies?– vaig preguntar-li.
–De la zona ocupada pels turcs– respongué.
A l’estudi, sobre la taula, jeia l’estàtua d’un altre guerriller. La intempèrie l’havia deteriorat. Vaig demanar uns guants de plàstic i els dos vàrem començar a fregar-la fort amb raspalls mentre Diana i Nicolás ens miraven. Era tot el que podia fer per expressar la meva solidaritat.
Fins que algú va proclamar que ja era hora de menjar. Ens vàrem rentar les mans i sortirem a prendre un kebab amb pa de pita, camí del Museu Episcopal. Allà ens vàrem aturar en front dels mosaics paleocristians de Kankaria, espoliats a la zona ocupada i recuperats després de llargues batalles judicials, i que havien estat restaurades pels nostres amics.
Vàrem passejar tots quatre per la Porta de Famagusta. Al final de cada carreró, barricades de fusta i ciment, reforçades amb bidons de llauna, i cartells de prohibit el pas en grec i en anglès. Parapets de sacs terrers on s’obrien forats per a instal·lar metralladores. Tot feia la impressió de provisionalitat, i deixava veure que les barricades s’havien aixecat per aturar una hemorràgia, i que més tard… ja es veuria.
Decidírem no parlar de política durant el sopar, però com la Christiana, una amiga de la família, volia xerrar amb nosaltres, vàrem quedar l’endemà al Museu del Folklore on treballava. Amb ella hi havia l’Eleni, la responsable, que a la pregunta de “Per què vàreu votar que no al referèndum de 2004?” respongué:
“La decisió no fou fàcil. La nit abans vaig tenir malsons. Els avions turcs violaven contínuament el nostre espai aeri. Si ho fes un avió grec, el farien caure. El pla de Kofi Annan convenia als interessos estratègics de Washington, Londres i Ankara, però a nosaltres no. Per això un 75% votàrem en contra.”
KYRENIA
“Què content estic d’ésser turc!”, proclama una gran pancarta a l’entrada la zona ocupada quan s’enfila l’autopista que condueix al port de Kyrenia, on vàrem parar a dinar. Al restaurant vam xerrar amb un venedor d’excursions en goleta, que responia al nom de Mehmet , que ens va dit tot gallejant:
“Estem preparats per fer-nos amb el control del sud de l’illa en deu minuts. Turquia no té portaavions com els Estats Units i per això necessita aquesta illa. Ali Talat, el nostre president a Xipre, va estudiar a Turquia i després al Regne Unit. És intel·ligent, però no pot fer res sense l’autorització d’Ankara. Proposa fer això i allò i després Erdogan o l’exèrcit turc li paren els peus.“
A Salamina, el recepcionista de l’hotel on passarem la nit era fill de kurds procedents de Turquia. Mentre girava el monitor perquè ho poguéssim veure, indicà:
“Aquestes imatges van ser preses fa vuit mesos al Kurdistan. Mirin que l’hi fan a aquest nen dos policies de paisà. L’hi torcen el braç i l’hi trenquen, com si res.”
Va obrir un altre vídeo. Hi sortia un grup de policies enfonsant les porres en el cos d’un home per tal d’abatre’l.
“Ara digueu-me: qui és capaç de fer això? Només unes bèsties en són capaces.”
Ocupàrem el matí visitant l’antiga Famagusta. Tot el perímetre que delimiten les muralles està abocat al turisme. No és estrany, ja que conserva moltes esglésies gòtiques en ruïnes o convertides en mesquites, les palmeres creixen a tot arreu, les cases són baixes i de colors clars i alegres.
La ciutadella, que els militars han abandonat recentment, es coneix com la Torre d’Otel·lo, així batejada pels britànics, perquè Shakespeare ambientà l’obra a Famagusta. A l’interior, les sales gòtiques i les casamates estan habitades per coloms. El terra està ple de munició. A l’altra banda dels murs, les patrulleres turques ostenten la bandera roja amb la mitja lluna.
AEROPORT DE LARNACA
L’aeroport de Larnaca és petit i cal compartir taula. Quan tornava amb la safata, Nicolás estava parlant amb uns anglesos. M’indicà divertit:
“Escolta Marina, escolta. Es diu Robert Freeman i serví tres anys durant la guerra de Xipre. Ha anat molts cops a Limassol on té llogada una casa amb opció de compra.”
Referint-se als patriotes el veterà admetí:
“Herois per uns, terroristes per als altres, aquells nois lluitaven pel seu país.”
BARCELONA
El meu cos tremolava amb l’abraçada de Kypros ajaguts al meu estudi de Barcelona. Sentia al coll l’escalfor del seu alè, com una glopada d’encens. Una penetrant olor a cera cremada m’embolcava com si estigués en un lloc de culte, i es barrejava amb la seva olor, que resultava tan característica.
Aquella olor que m’havia sorprès el dia que gratàvem amb energia l’escultura de fibra de vidre, i que combinava bé amb l’aiguarràs i els vernissos. La meva mà acaronava els seus cabells curts i la seva barba de pocs dies. El foc dels seus ulls em tornava a penetrar amb total voluptuositat.
En girar-me vaig ensopegar amb pots de pintura de totes les mides. Un d’ells, al bolcar-se, començà a vessar enormes quantitats de pintura roja, viscosa i fluida com si fos sang que va inundar tota l’estança.
Hi havia un cadafal dreçat a terra, on, ajagut sobre una gran catifa morada, es trobava el pater Dionisos que repetia amb insistència:
“Tots morts, tots morts.”
Aleshores jo ja no vivia amb en Nicolás i tornava a tenir aquesta mena de somnis. Com el mateix Xipre, els dos estàvem separats però comunicats. Sens dubte, era la millor solució.
Amb Georgios Papandreu com a guanyador de les eleccions gregues torna a obrir-se la porta per l’eventual ingrés de Turquia a la CE. I això no serà sense abordar el tema de les aigües territorials de l’Egea i la qüestió de Xipre. Els grecoxipriotes podrien acceptar una confederació si es desmilitaritza l’illa i si s’obre la via per rebre indemnitzacions.
La qüestió de Xipre és una partida de pòquer amb diversos jugadors. Turquia serà un gran país si emprèn el camí adequat, però necessita temps. Ha estat deu segles a les portes del nostre continent sense poder entrar-hi i encara haurà d’esperar una mica més. Tampoc no és bo que Europa s’encercli de muralles per contenir l’Islam.
© JC Roca Sans 2009
