Syros. Retorn al mar dels déus

 

 

SYROS (GRÈCIA). RETORN AL MAR DELS DÉUS

 

LA OBSESSIÓ

Baixant unes escales rònegues i gastades pels cops de la mar, un home que havia perdut la dona i viatjava per Grècia en companyia del seu fill va descobrir una petita platja situada a redós dels murs d’una ciutat antiga. Entre les pedres i la sorra que la formaven,  varen observar la presència de nombrosos trossos de marbre de colors que les onades havien arrodonit en un ritme inesgotable d’anades i vingudes. Pare i fill els contemplaren admirats, els acariciaren amb respecte i els varen tornar al mar perquè aquest continués la seva tasca.

Passà el temps i el fill havia crescut. El record de la platja mai l’abandonà i en la seva memòria els còdols de forma oval varen arribar a  posseir els colors més variats i les mes transparents qualitats, com si fossin camafeus creats per les expertes mans d’un orfebre. Amb el marbre vermell de Chios, el nero antico de Rodes i els blancs de Corint, Corfú i Lesbos, la seva fantasia evocava aquell lloc on la vanitat humana va creure un dia haver trobat el seu assentament més segur.

La memòria del pare i la persistència del record varen acabar obsessionant-lo i, en un esforç inconscient de recuperar la seva joventut,  decidí tornar per retrobar aquella platja.

 

LA RECERCA

La recerca el va dur, per extensió simbòlica, a altres llocs fora de la ruta amb l’afany de comprendre el seu significat. Remuntà el Corn d’Or, visità el Patriarcat de Constantinoble i, al mausoleu d’Eyup, sentí la presència torbadora de dones que es tapaven el rostre, iguals i, malgrat tot, diferents les unes de les altres. Va descobrir llocs on homes i dones s’apartaven del món i parlaven amb Déu al ritme del sol i les estacions. Allí va notar  la presència d’Attis, perfecte senyor del temps, inalterable com el sol mateix. Un sol que, abans d’emprendre el seu viatge nocturn sota les aigües, es gronxava entre els núvols, al damunt d’un mar de plata, tot i escoltant els càntics que sortien per la porta de l’església, fent realitat la frase  que hi ha llocs on la llum és Déu, o Déu és la llum, segons es miri.

Va recórrer l’Egeu i el Dodecanès, sense equipatge, alguns cops sense mapa, preguntant i confiant en la improvisació. Illes amb noms, alguns, de ressonàncies homèriques: Kálymnos,  Simi, Folégandros, Amorgós, Naxos, Siros i moltes més.

Al laberint de pedra de la ciutat de Rodes va percebre l’alè de tres mil anys d’història que, provinent del subsòl, s’escapava per les portes obertes de les cases. A la façana d’una d’elles, una oblidada placa de marbre escrita en perfecte castellà dava fe de la confiada comunitat sefardita pocs anys abans de la seva deportació i extermini. Així és com passa la glòria del món, pensà.

A Patmos, va explicar als monjos que pintar era la seva pròpia manera de buscar  Déu i el dijous de Pasqua va conversar amb ells al Monestir de Sant Joan el Teòleg, després de la cerimònia Niptír. Els dies següents va dibuixar tota la litúrgia de l’equinocci de primavera, arropat entre el penetrant olor de l’encens i el so ronc dels cants bizantins, a l’interior del Katholicon, encatifat de branques de lavanda. A fora, les portes regalimaven cera, i les façanes acabades d’emblanquir presagiaven un gran esdeveniment: Jristós Anésti (Crist ha ressuscitat), una veritable celebració de la vida.

 

EL DESENGANY

Tot i cercant la platja, va trobar moltes més coses: l’inacabable anar i venir de la humanitat, la confiança en les capacitats de cada u, l’enorme importància de la intuïció, el plaer de fer les coses ben fetes per contemplar-les després, la defensa dels valors naturals en front dels econòmics, el ritme de la vida al compàs de les coses senzilles i, per això mateix, importants. Tan clara era la llum de les illes que l’ajudava a sintetitzar l’expressió dels seus dibuixos.

Després de quatre viatges, la platja seguia sense aparèixer. N’era doncs necessari un cinquè i, esgotades totes les possibilitats, calia tornar a Ermoúpolis, el gran port de Siros, on tres anys abans el metelmi el va tenir dos dies immobilitzat. Aquell cop, presoner de  la fúria del vent i preocupat com n’estava, per tornar, no sabé  trobar la platja, fins que un ferri de la Blue Star el va el va dur al Pireu.

Quan va tornar a Ermoúpoli tots els indicis eren favorables: llargs carrers pavimentats amb marbre dels quals baixaven abruptes escales tancades amb reixes que impedien l’accés al mar. El territori possible s’anava reduint i, quan al final es va trobar cara a cara amb la presencia inquietant de les onades, el va envair una estranya sensació de desemparament. No hi havia pas cap dubte; la platja havia d’esser allà, arrapada als fonaments d’una casa neoclàssica bastida al damunt d’un mur potser més antic. Però la sorpresa va esser enorme quan va veure que la mar se l’havia empassat. La platja pràcticament ja no existia. Decebut, va recollir uns quants trossos de marbre que més tard va incorporar al seu santuari, a l’altra banda del mar. Lluny.

“Que n’és d’inútil tornar al passat”, pensava aleshores l’home. “El passat tan sols existeix dins el record. Som el que vivim i el que ens queda per viure i tot i que arribar està bé, el que importa és el camí”. En tornar a casa, l’home va explicar la història al seu fill i el fill observà amb l’aplom de qui té davant seu tot el temps del món: “La mar, tard o d’hora, tornarà a construir la platja”.

“Sí, segurament ho farà” fou la resposta del pare, “però, quan això succeeixi, jo ja no ho veuré; i afegí: “ Cada u ha de cercar la seva pròpia platja i en el viatge construirà la seva existència i aprendrà moltes coses”.

Aquesta és la història de la platja dels còdols de marbre de colors. I així us l’explico, afeixin imatges a les paraules per donar fe de l’existència del camí.

© JC Roca Sans

Down to Hades

EXPOSICIÓ A L’ APOTHIKI ART CENTER

 

Paroikia – Illa de Paros (Setembre 2007)

 

 

VIDEO

 

 

 

 

 

 

 

FOTOGRAFÍES

EXPOSICIÓ A L’ ATRIUM TORROELLA

Torroella de Montgrí. (Estiu 2007)

 

 

OPINIONS

 

Ermoúpoli. A treasure stored in memory. A memory reformed in word and image. An image sought and recreated. A simple story has become a masterwork. Quintin Jardine

A journey to the past, a passionate exploration of the hypnotic power of images and a reflection about the passage of time and the ghosts that remain through it all. Jan Keys

His paintings display an obsession with light that infuse his work with a subtle, but marked soulfulness. Katie Addelman

Your well written book gives a pleasant image and a good introduction to Greece and the Orthodox Church. Once more we would like to thank you and assure you that your work will get a place of honour in the Library of St John the Theologian. Abbot and patriarchal Exarch of Patmos

Tot hi és net, l’espai equilibrat, present, amb les distàncies que cal ; els colors, que il·luminen però sense ombra, tal com fan els colors, l’han construït i distribuït. Roca Sans explica el que el cervell de la gent no veu, però que quan ho veu, ho reconeix. I és perquè a l’art el subjectiu s’imposa sempre a l’objectiu; mentre prima l’objectivitat hi ha informació però no emoció; quan aquesta s’imposa la realitat es desobjectivitza i esdevé emocional, artística. Arnau Puig

Roca Sans treballa la pintura en seqüències que corresponen a un relat, a partit de fets viscuts que elabora amb una imaginació prodigiosa. Coneixent-lo, semblaria voler recuperar la saga perduda d’ escriptors, exploradors, periodistes i antropòlegs que documentaven les seves observacions i experiències amb dibuixos per tal d’entendre millor els fets. Maria Lluïsa Borràs