Patmos. Janus Bifront a la Cova de l’Apocalipsi

Home » Patmos. Janus Bifront a la Cova de l’Apocalipsi

PATMOS (GRÈCIA). JANUS BIFRONT A LA COVA DE L’APOCALIPSI

Adaptació del relat homònim de Joan C. Roca Sans

LLÀGRIMES DE LA NO EXISTÈNCIA

El fum de l’encens pujava des dels dos àngels situats darrere del cavallet fins a topar amb als cairats del sostre. Al mig de la sala, David pintava i recordava les paraules de Pessoa: «El poeta, ha de deixar de banda el dolor que sent i utilitzar-ne un altre, teixit de poesia». Les dues figures flanquejaven el dolor de David i en la seva ofrena, omplien l’espai de sentit, d’aroma, de ritual pagà.

Tan sols així podria fer universal la pena que sentia, aplicant-li la tramoia de l’ofici. Fa temps que n’havia fet una conducta i ara intentava explicar la seva desesperació en termes pictòrics –habitat com estava per ella– per mantenir-la viva en els seus quadres, doncs d’una altra manera hagués mort ell mateix de dolor.

Sigui com sigui, el patiment és la més poderosa de les experiències reveladores, i David sabia des de temps enrere, que tenia que patir per pintar i que sols aquest patiment podia desenvolupar el seu talent. Ell seguia alimentant la idea de l’harmonia: el principi de la virtut aixecada sobre bases estètiques, el principi de la proporcionalitat que busca apropiar-se de la bellesa. Aquesta fou sempre «la seva idea», una idea grega per excel·lència que cobria un arc que, des de Plató passava per Plotí, i com a corol·lari kantià, arribava fins a Alain Greenberg, el gran teòric de l’informalisme, per quedar en entredit amb l’arribada de l’art contemporani.

Ell reivindicava la llibertat que aquest concedia, per seguir buscant una mística personal de l’ordre, convençut que les lleis universals de la gratificació estètica, proposades últimament pels biòlegs evolutius nord-americans estaven gravades en el cervell humà, i que l’estètica precedia l’ètica en termes de temporalitat.

L’escultura de Sant Joan Evangelista que havien restaurat seguia plantada a l’estudi i les flors del cirerer japonès anunciaven cada any en el jardí de la torre castell de Palau l’aniversari de la seva mort, acudint puntuals a la cita cada vint de març, la data de l’accident. Durant uns dies omplien de color el pati i després encatifaven de rosa les pedres del paviment per simbolitzar-hi el caràcter efímer de la bellesa. Un cop més la natura, igual que succeeix a la vida de l’home, reservava les sorpreses més belles per als moments més transitoris. Així van transcórrer deu anys des dels luctuosos dies que marcaren el principi d’aquesta història.

RUMB A L’ILLA DE PATMOS (DODECANÈS – GRÈCIA)

–«Quan sentiu tres tocs de sirena com aquests» –i aleshores sonaven tres lúgubres xiulades–, «acudiu als llocs de reunió senyalats en els plafons informatius» –indicava la veu gravada en grec i posteriorment en anglès, i després un altre cop en grec.

Els passatgers nacionals seguien descansant, tombats en els seients o jaient per terra, coberts amb jaquetes i mantes de viatge, habituats com estaven al simulacre de salvament, però els estrangers s’arremolinaven, visiblement inquiets, prop de les sortides al pont, mentre que l’empleat de la naviliera escenificava les instruccions de com utilitzar l’armilla salvavides.

Però no tots els grecs estaven tranquils. En deixar la motxilla a la cabina, havia parlat amb un catedràtic de filosofia de la Universitat d’Atenes, que anava de vacances a la seva illa natal. En sortir del Pireu, Miltos, que així es deia el grec, explicà a David que la previsió indicava mal temps.

–Vaig a Patmos amb l’esperança de trobar resposta a algunes preguntes –confessà David–. Crec que a Patmos representen els rituals de la Pasqua tal com es feia en temps de Bizanci.

–L’Església Ortodoxa –explicà Miltos– dóna prioritat a l’experiència i a una escenificació musical del misteri. La seva major preocupació, pel fet de ser una església formalista, és la transmissió dels ritus amb les mínimes variacions. En aquest sentit, la Pasqua de Patmos no el defraudarà. Els rituals són una manera de posar-li ritme a la vida –afegí esbotzant un somriure– i com digué Plató, la vida no es pot viure sense ritme.

–També tinc una sèrie de sospites que pretenc aclarir, com la usurpació que el cristianisme va fer dels mites de Mitra i Attis, en temps de Constantí –va aventurar David esperant una resposta.

–Bé, no es tracta de plagis ni de fraus –contestà el grec amb aplom–. Es tracta d’una qüestió de llenguatge. Són maneres arcaiques de «narrar», categories mítiques de les quals s’apoderen les diverses tradicions religioses. Els pobles primitius tenien la seva pròpia manera de narrar, abans d’inventar-se la historiografia. Coneixem las similituds dels mites d’Horus, Mitra, Attis, Buda, Crist. Analogies amb el món agrícola, herois que moren i ressusciten, fills de Deu, etc.

–A més a més –afegí–, els vells mites i llegendes perquè tinguin avantatges darwinianes han de ser desmesurats. Sols així aconsegueixen sobreviure front a altres mites i llegendes que competeixen amb ells. I davant el greuge absolut de la mort qualssevol exageració és poca.

EN EL REIAL I SAGRAT MONESTIR DE SANT JOAN EL TEÒLEG I EVANGELISTA

Les llums del port de Skala s’anaven apropant a la tranquil·litzant boira que envoltava l’illa de Patmos, i David començà a experimentar la fascinació que sempre provoca la certitud de l’arribada imminent a un nou port. En moments com aquest, se sentia com un verdader nòmada, que no troba satisfacció en romandre, sinó en arribar i en partir, els únics actes capaços de combatre, per la seva pròpia fugacitat, la transitorietat de l’existència, però no podia imaginar-se aleshores el que va tenir ocasió de veure, sentir i dibuixar més endavant…

Dissabte a la nit David baixà a l’església de Skala, on la flama de l’única espelma encesa, que simbolitza la llum eterna, es propagà a totes les altres amarant l’atmosfera amb una densa olor de mel. Després seran col·locades en cada casa per il·luminar el racó en què les fotos dels absents pengen al costat de les icones favorites.

Tots es besaren en felicitar-se la Pasqua. Se sentia a tot arreu el Cristos Anesti, en grec: ha ressuscitat. Les campanes de les esglésies es barrejaven amb les sirenes dels vaixells que estaven amarrats en el port, mentre els coets il·luminaven el monestir, en la cresta de la colina, amb una rutilant corona de guspires de colors.

Ho va dibuixar tot, sense fer sevir la càmera fotogràfica ni un sol cop, i el dimarts, a mig matí, estava a la porta de la Cova de l’Apocalipsi.

A LA COVA DE L’APOCALIPSI

–Ell és Costas A. Zouveloc, de Tessalònica, teòleg i resident a l’illa des del passat estiu. Aquest és en David, artista i pintor de Barcelona. He pensat que us agradaria conèixer-vos

Es donaren la mà i Zouveloc el saludà dient:

–Hola David, el Pare Stavros m’ha dit que vostè és artista. Personalment m’interessa molt l’art perquè és la millor i més profunda manera de conviure amb la nostra abismal ignorància. L’art al menys segueix viu, i l’artista busca l’experiència del que és sagrat a l’interior de si mateix. Parmènides també buscava una expressió de forma bella per a explicar-nos la seva idea harmònica de l’Ens del món. Harmonia, poesia, estètica i passió per a explicar i organitzar el caos: això és Grècia. Benvingut, amic meu.

–El Pare Stavros m’ha passat la seva web. He llegit que en el seu treball hi ha una obsessió per la llum –continuà, per preguntar a continuació:

–Sap vostè que Einstein va definir la llum com l’ombra de Déu?

–Doncs, no ho sabia, però és una idea molt bella.

–És vostè ortodox? –preguntà Zouveloc.

–Aquesta és una pregunta que em fan sovint. Em fascina la representació del drama, l’impacte sobre els sentits, sobretot, l’impacte visual. L’Església Ortodoxa dóna importància al ritual. És una qüestió d’afinitat. Em trobo bé en una cerimònia ortodoxa i en una catòlica no, i molt menys si és protestant; de la mateixa manera que m’omple el budisme «Theravada», amb tots els seus missatges als sentits, i no entro en el budisme «Zen», que es dirigeix directament a l’intel·lecte. En el que vostè ha dit sobre l’art, hi ha artistes de la llum, alguns d’extraordinaris, però pel mateix motiu, a mi m’omple més James Turrell, perquè és més corpori, que Bill Viola, que és molt més mental.

–Conec el treball de Viola però no el de Turrell, però entenc el que vol dir. Però digui’m: creu vostè en Déu?

–No té per a mi la menor importància si Déu existeix o no. Aquest detall no afectaria la meva vida, ni canviaria el coneixement de la corporalitat del meu esperit. El que no puc assumir és la infal·libilitat dels dogmes.

–Malgrat que no comparteixo la seva postura, no està pas equivocat David, perquè tot verdader místic, en tant que místic, és un agnòstic pel que fa als continguts dogmàtics de qualsevol forma de religiositat.

[…]

Seguir llegint

DIBUIX DIGITAL

ESCULTURA

Video de la instal·lació

EXPOSICIÓ AL

MUSEU CAN MARIO DE LA FUNDACIÓ VILA CASAS

Museu Can Mario. Palafrugell (Estiu 2010)

Descarregar el catàleg complet:

INAUGURACIÓ

EXPOSICIÓ

EL CONTRARELAT D’UN MITE

per Glòria Bosch

Al contrari del que s’acostuma a dir, el futur ja està escrit,

el que no sabem és com llegir-ne les pàgines,

va dir Caín mentre es preguntava d’ on havia tret aquella idea revolucionària…

José Saramago. Caín,2009

El projecte que Joan Carles Roca Sans ens proposa és la història d’un viatge iniciàtic, la construcció d’un relat que capgira el concepte de certesa i emergeix com una escenografia realitzada en tres temps, on incorpora el diàleg entre algunes de les talles populars, procedents d’antiquaris, que ell ha guardat al llarg dels anys, i la selecció que ha fet amb la seva pròpia obra per articular una proposta, com és el cas d’aquest relat i contra relat de Janus Bifront a la Cova de l’Apocalipsi. Un viatge que comença i acaba d’una manera totalment oposada al concepte que se sol tenir avui dia de viatjar, lluny de les recurrències massificades que s’esforcen en repetir sense donar marges a la pregunta, al misteri, a la vivència personal i, sobretot, al desig de convertir-se un mateix en explorador de les pròpies necessitats internes i emocionals.

Si Saramago desmitifica amb el seu relat sobre Caín, Roca Sans ho fa a l’hora de desmuntar el mite de Sant Joan i apropar-nos a un món on no tan sols el futur sinó el passat poden estar escrits, però el problema de sempre és “com llegir-ne les pàgines”. A través de l’art, del pensament o de la literatura, podem accedir a la llum oculta dins les pàgines, a un aprenentatge que —en lloc de tancar— ens obre a l’experiència individual de cadascú. I ell, a través de David, el pintor que no està d’acord amb una societat “que nega les categories espirituals de la creació i la contemplació artística”, ens ofereix la seva pròpia vivència del viatge al voltant d’un misteri, del relat creat —utilitzant la ficció— per conduir-nos cap a un contra relat del mite, per invertir els codis dogmàtics i estratègics amb els que les religions acostumen a llegir, fins a trobar l’origen en aquest Janus Bifront que ens porta a la seva imatge escindida en dos pel cristianisme, perquè el paper del místic, com assenyala un dels seus personatges, acaba per ser el de l’agnòstic.

La mostra planteja aquest diàleg amb talles d’una col·lecció d’autor, però la manera en que aconsegueix tota una sèrie de complicitats relacionades amb tot allò què ens vol explicar, obeeix a uns criteris artístics i creatius que esborren el fet de ser objectes previs de culte. Tot i la seva reflexió sobre els elements rituals, sobre com el temps controla els significats per omplir-los de contingut i també la recerca d’aquells elements comuns a diferents religions, el seu objectiu és qüestionar i obrir possibilitats. Dins la línea d’aquell Pessoa que temia als homes plens de certeses o d’un Saramago que unifica la contradicció humana com si tot respongués a les dues cares d’una mateixa moneda, ell —per seguir el fil argumental de la seva narració— necessita concretar-ho a través d’uns registres escenogràfics.

Des de quin lloc ens explica el seu relat multidisciplinar? Aquest Janus Bifront a la Cova de l’Apocalipsi es genera en el treball de camp de Joan Carles Roca Sans que, a la manera d’un antropòleg, recull notes i apunts, els inicis d’una construcció visual fragmentària que pren cos a poc a poc com si fos un relat de ficció. Hi ha un tractament de l’escultura com arquitectura i color, de la mateixa manera que amb aquestes disciplines i d’altres, basteix l’espai per crear-hi atmosferes on la llum és l’element essencial. El sentit constructiu entre el dibuix, la pintura, la fotografia i la tecnologia digital, està sempre present en el seu món creatiu i és a partir d’aquí on es relacionen, tensen i equilibren els diferents components per aconseguir les textures, les veladures o els diversos efectes visuals. No és estrany que apareguin edificis com temples, escales…; que s’interessi pel revers de la imatge, per les fotografies que tenen dues cares, dos costats per visualitzar o que, d’un mateix dibuix pugui fer tres versions en funció del context en el que vol integrar-ho, amb diversitat de tractaments i de colors. Els recursos són amplis i en algun cas, com a Torre Blava i Torre Roja, la imatge es desdobla en el triangle que fa de base a l’estructura, amb un efecte de mirall que integra fins i tot al mateix espectador. Totes les obres creades per l’exposició, una cinquantena, són peces úniques, perquè encara que torni a treballar sobre un mateix arxiu, admet múltiples variacions i acabats. Encara que, per a molts, pugui semblar una contradicció, les eines digitals permeten donar aquest caràcter únic a cada peça

L’exposició ens permet “viatjar” a través de tres àmbits diferenciats al llarg del temps: Museu del Ritual, El Panteó del Temps i Deambulatori de les promeses complertes, la darrera escena que sintetitza el relat i traspassa definitivament el caràcter universal d’un mite, una manera de reivindicar l’espiritualitat laica al marge de les creences establertes. Tot plegat, amb coneixement de causa i una bona dosi d’ironia, provoca una picada d’ullet al mite de Salomé, com si fos Flaubert, Wilde o Beardsley, entre altres. Això sí, abans d’arribar en aquest final de recorregut per reunir-nos a tots plegats al Columnari del Palau d’Herodes, ens ha fet passar per molts conceptes de culte, pel bany ritual purificador —amb les sis cubetes dedicades cadascuna a una nimfa diferent—, pels filòsofs, per les obediències, per les ofrenes, pels reliquiaris, per les torres de foc, per les processons, per les tombes del Panteó del temps —entre els homes i els déus— o pels mosaics.

Coincideix el fet d’obrir i trencar barreres tant pel que fa al seu concepte de treball com la seva filosofia, tant és que parlem dels continguts visuals com dels resultats que s’aconsegueixen a l’hora de relacionar pràctiques aparentment contradictòries fins a trobar el punt que “permet travessar les superfícies per obligar-les a mostrar les seves dues cares, que és el mateix que desemmascarar el real”. El que aconsegueix Joan Carles Roca Sans és que amb l’excusa d’estirar un relat, entra en la combinatòria de tota una sèrie d’elements que tenen a veure amb la manera d’afrontar i d’assumir no tan sols una manera de pensar i sentir sinó d’entendre el fet creatiu, just allà on es trenca la linealitat dogmàtica, el que per ser nou ha de anul·lar el que es vell sense adonar-se’n de que l’art, com a viatge existencial, és un pont intemporal per anar al passat i tornar al present, per reflexionar i actualitzar des de cada lloc d’arribada, sense oblidar el caràcter transitori que et fa partir de nou.