XIPRE (REPÚBLICA DE XIPRE). LA FRONTERA
Adaptació del relat “Nicòsia, la ciutat dividida” de Joan C. Roca Sans
Em dic Marina i el meu interès per Xipre va començar a Barcelona al assistir a la presentació d’una patent per traslladar fotografies de murals amb un gel plàstic. Allà vaig fer amistat amb Diana i el seu marit, Kypros, que també es dedicaven a la restauració de bens patrimonials.
Em varen convidar a visitar-los, i vaig voler explorar per mi mateixa la veritat d’aquella illa més enllà de les versions, molts cops contradictòries, segons fossin gregues, turques o britàniques les fonts consultades. Nicolás, el meu xicot d’aleshores, s’hi va apuntar de seguida.
AGIOS GEORGIOS ALAMANOU
El mateix dia de la nostra arribada vàrem trobar-nos un ancià pater, de nom Dionisos, en el monestir d’Agios Georgios Alamanou que ens va dir sense pregunta prèvia per part nostra:
“Els soldats entraren a Sant Barnabàs i ens lligaren les mans, mentre ens insultaven i colpejaven. Desprès d’unes hores d’incertesa, ens ficaren en un camió amarrats pel coll els uns amb els altres. L’oficial donà unes ordres que no vaig comprendre. Havia tant d’odi en la mirada d’aquells homes que vaig pensar que ens anaven a matar.”
L’home s’aguantava dret ajudant-se amb un bastó gairebé tan alt com ell. Els seus ulls clars miraven per sota d’unes celles poblades. En ells hi havia curiositat i tristesa. La mirada desprenia una profunda, càlida i entranyable humanitat. Assenyalant els retrats que penjaven d’una paret, va dir:
“Tots morts. Tots morts. Sí, aquest és l’Arquebisbe Makarios.”
Clavades en un cartró amb un gran marc sense vidre es veien fotos de tota una vida. En una d’elles un monjo estava mirant com Dionisos pintava. En altres, un grup contemplava un del seus quadres acabat, o es veien familiars posant al costat d’un automòbil. A l’altre extrem s’alçava un cavallet amb una icona començada i tubs de pintura seca que indicaven que l’ancià pater ja mai acabaria aquell quadre.
Volgué la casualitat que la primera persona amb qui vàrem parlar a Xipre fos una de les víctimes dels dramàtics fets d’aquell estiu sagnant, quan el cop militar de Nikos Sampson va proporcionar a Ankara el pretext amb el qual havia estat somiant per envair més d’un terç de l’illa, i d’on els turcs no tenien intenció d’anar-se’n.
Després de la Segona Guerra Mundial, l’arquebisbe Makarios i el general grec Georgios Grivas constituïren l’EOKA (Organització nacional de combatents xipriotes). Deu anys més tard començà la lluita per la independència. L’exèrcit britànic va enviar prop de 40.000 efectius per a lluitar contra la guerrilla, que comptava amb el suport de la població civil. L’any 1959 es va assolir la independència, que prohibia tant l’Enosis (unió amb Grècia) com la Taksim (partició de l’illa) alhora que instituïa com a garants del nou estat el Regne Unit, Turquia i Grècia.
Durant tres anys es va mantenir la calma fins que un incident va desencadenar una espiral de violència. Ambdues comunitats constituïren grups paramilitars que protagonitzaren violents enfrontaments, mentre els turcs xipriotes anaren passant de nuclis rurals aïllats a enclavaments i zones on es podien sentir més segurs. L’any 1963 l’ONU es veié obligada a intervenir, perquè l’OTAN no podia fer-ho atès que tant Grècia com Turquia n’eren països membres.
L’any 1974 la situació va donar un gir radical. La Junta Militar grega instigà un cop d’estat a Xipre, amb el suport de la CIA. El primer ministre turc Bulent Ecevit tement que Nikos Sampson, membre radical de l’EOKA, ara primer ministre de Xipre imposat per la Junta, es llancés a massacrar els turcs de l’illa, es dirigí a Londres per sol·licitar una intervenció conjunta turcobritànica. Els britànics vacil·len i Ecevit decideix actuar en solitari. Té davant seu l’ocasió que estava esperant. I comença l’operació Attila.
Forces d’infanteria de marina desembarquen prop de Kyrenia, mentre un cos aerotransportat aterra a la plana situada entre les muntanyes de Kyrenia i Nicòsia, en una zona de població majoritàriament turca. Ambdós contingents es reuneixen i l’endemà el cop militar de Sampson avorta, al temps que la Junta dels coronels queda col·lapsada a Grècia.
L’illa queda de facto partida en dos. Una cosa hagués estat intervenir per derrocar Sampson i retirar-se després, però una ocupació militar permanent és inadmissible. A mitjan anys 70 s’engeguen les converses de pau que no han donat cap resultat fins ara. L’any 1983 s’autoproclama la República Turca del Nord de Xipre que només és reconeguda per Ankara.
RUMB A L’OEST
Després de visitar el castell de Limassol, menjàrem mussaca al costat del Mercat Central. Més tard vàrem decidir baixar per la costa fins a l’extrem occidental de l’illa, abans de travessar la serralada de Troodos i entrar a Nicòsia per trobar-nos amb la Diana i en Kypros.
Pel camí ens vàrem aturar en un parell de monestirs, molt restaurats però amb escassos residents. En el de Chrysorrogiatissa tan sols hi viuen dos monjos. El que ens va atendre, Arsenius, era romanès. Tenia pocs coneixements de grec i cap d’anglès, però, veient el nostre interès, ens mostrà una cambra secreta amb dotzenes d’icones apilades i catalogades.
LES MONTANYES DE TROODOS
Arribàrem a una vall, anomenada de Solea, molt arbrada i fresca, amb rierols d’aigües netes i arbres fruiters. Travessàrem el poble de Kalopanagiotis, amb les seves cases de muntanya, de teulades inclinades i galeries de fusta.
Vàrem creuar el riu Setrachos per un pont que salva una torrentera fonda, i vàrem anar a parar a una explanada… a on s’aixeca l’antic monestir d’Agios Ioannis Lampadistis, que estava obert i tenia els llums encesos. El frare al càrrec ens convidà amablement a entrar. En fer-ho, no vaig poder ni parlar. El passat venia cap a mi i jo el rebia extasiada, flotant entre l’origen i el final dels temps, i no m’hagués mogut d’allà fins que em fessin fora.
El frare Alexis frisava els cinquanta. Ostentava una barba grisa i un somriure permanent de felicitat. Era grec, de Tessalònica, havia viscut al Mont Athos i ara, des de feia vuit mesos s’ocupava d’aquell lloc. Vàrem preguntar si hi havia servei l’endemà, diumenge.
El pater de Kalopanagiotis oficiava la cerimònia. Els homes i les dones estaven separats. Descriure el lloc em portaria hores, així que em limitaré a dir que el Templón, que fa d’iconòstasi és de fusta pintada i data del segle XIII, un autèntic miracle de supervivència, que segueix en actiu.
Les parets de les tres esglésies estan cobertes de frescs de diferents èpoques i estils, alguns de l’anomenat italobizantí, que acusen una clara influència occidental per la introducció de la perspectiva i la mida relativa de les figures.
L’església estava abarrotada. El ritual es desenvolupà en la penombra, senzill i emocionant, degut a les salmòdies que el germà Félix cantava acompanyat de dos seglars, a la llum vacil·lant de les espelmes que sosteníem, als canelobres i les làmpades d’oli, la benedicció del pa i el vi, l’olor de l’encens i a la dringadissa metàl·lica de l’encenser.
Arribat el torn de la política, li vaig preguntar la seva opinió sobre el problema de Xipre. La resposta va ser senzilla:
“El que fa por són els fanàtics, del costat que siguin. A Xipre els polítics han creat barreres d’odi i és que ningú no està lliure de culpa, tot i que, ningú no vol reconèixer la seva part.”
[…]
Seguir llegint
DIBUIX DIGITAL
ESCULTURA
EXPOSICIÓ A
L’ESPAI DE FOTOGRAFIA CONTEMPORÀNIA DE LA FUNDACIÓ VILA CASAS
Roca Sans
by Fundacio Vila Casas
Al Palau Solterra. Torroella de Montgrí (1 oct 11 – 27 mai 12)
Descarregui el catàleg
Presentació al Palau Solterra
per Glòria Bosch, Directora d’art de la Fundació Vila Casas
Les paraules gresol i frontera són fonamentals per entendre l’actitud de Joan Carles Roca Sans davant l’art. El gresol de l’alquimista com a fusió i integració d’elements per aconseguir la pedra filosofal o l’essència d’un plantejament que en lloc de tancar ens obre a la comprensió. Ell, estira des de diferents vies, llenguatges, tècniques…, fins aconseguir l’equilibri, la unitat del que vol expressar. Però, al mateix temps, el teixit que es genera, la història que ens explica, és una col·laboració, un equilibri entre narrativa e imatge. I això, per a mi, és l’essència de la contemporaneïtat, la capacitat de trencar amb els esquemes i les compartimentacions que separen.
Les fronteres són una relació fictícia, imposada, que condiciona les relacions humanes i la comprensió. Les fronteres no són bones en les relacions entre persones i cultures, com tampoc no ho són quan parlem de disciplines artístiques. Si ens remetem a l’assaig de Virginia Woolf, Una cambra pròpia, un exemple amb el que sempre em sento còmode per explicar la llibertat i la porositat de la ment com a element integrador que no sap de límits, perquè la ment (aquesta cambra pròpia que ningú mai no podrà tancar amb pany ni clau) sempre té una finestra oberta, –com la que tenia Woolf mentre escrivia–, mentre observava, reflexionava i integrava el què veia.
Amb aquesta exposició de Roca Sans, la Fundació Vila Casas ha volgut completar la visió de l’artista, desprès de la que va presentar a Can Mario, aquest darrer estiu, afegint un relat més, que surt, igual que l’anterior, del seu projecte ERMOÚPOLI, un ambiciós work in progress on el concepte de viatge que uneix la realitat amb la ficció és essencial i on cada branca és una història que pretén fusionar el relat i la imatge. Xipre, la frontera ens explica l’experiència d’un suposat viatge realitzat per la seva protagonista, Marina, presumptament un alter ego de l’autor. Pensem que, d’aquesta manera, es pot donar a conèixer millor el seu treball d’integració de les arts, que utilitza diferents disciplines per donar sentit a l’obra, triant no tan sols el dibuix (que l’apropa a la seva pròpia experiència pictòrica) i la fotografia del dibuix (per poder-lo treballar amb programes d’edició digital), sinó també el vídeo d’animació que permet veure la història sencera i l’escultura amb maquetes de xapa de ferro pintat que incorpora transfers de pintures sobre metacrilat.
La fusió de la realitat amb la ficció li permet assolir uns objectius socials i polítics, expressant la seva preocupació i el compromís davant l’estat de les coses, i va més enllà quan en lloc d’oposar, de dividir, estableix aquest concepte de frontera com a límit que cal traspassar en tots els aspectes de la vida i de l’art, perquè el límit, quan parlem d’aquests fets, s’aprima i esdevé fràgil, tan fràgil com tantes imposicions que ens posem i ens posen, sempre buscant panys i claus que tanquin bé.
EXPLORANT L’ORDRE I EL CAOS
El pictorialisme, que va marcar el naixement de la fotografia, ha invertit el seu discurs, i avui ja no són els fotògrafs que imiten als pintors, sinó els pintors que segueixen el camí del realisme fotogràfic, sempre ben rebut pel públic. Estem davant del final de la creació manual i subjectiva de la imatge? Tot fa suposar que sí. La presència de la imatge fotogràfica –cinema, televisió, vídeo– en el món contemporani és total. Ja gairebé ara ningú, potser excepte els nens, dibuixa de retentiva, és a dir, formant en el paper una imatge subjectiva on el que s’acaba de veure suposa un deu per cent del resultat, mentre que l’arxiu mental proporciona el noranta per cent restant .
La resposta a l’enigma que plantegen aquests treballs de JC Roca Sans és que posen en relació pràctiques contradictòries, fins a trobar la solució inesperada que permet travessar superfícies i obligar-les a mostrar les seves dues cares, que és el mateix que desemmascarar la realitat. Aquesta sorprenent hibridació entre art i ciència converteix el dibuix en fotografia, explorant les possibilitats de les eines digitals, en actuar sobre la més primigènia de les arts visuals: el dibuix de retentiva.
La singularitat d’aquesta proposta consisteix en què no té el seu origen en captures fetes amb una càmera, sinó en dibuixos que narren una història, creada pel mateix autor, per a qui la vida, la pròpia o la dels altres, és sempre un tema apassionant per a ser explicat. Fins aquí res de nou, si no fos perquè aquests dibuixos són fotografiats i treballats amb programes de retoc digital per explorar els efectes expressius de la llum. El resultat és que el dibuix es converteix en fotografia, amb efectes propers als aiguaforts del Barroc o a les pel·lícules expressionistes, ja que amb tots dos tenen en comú la representació del drama.
En explorar l’ordre i el caos en paral·lel, amb formats de pintura, fotografia i vídeo, i fent que els diferents mitjans i suports dialoguin entre si, Roca Sans trenca les barreres que separen els nous suports dels vells, que no serien sinó dos cares d’una mateixa moneda. Amb això desmunta la pretensió que només la novetat val, i posa en evidència que l’art no progressa d’una manera lineal sinó que avança actualitzant el seu origen.
INTRODUCCIÓ D’EDUARD CARBONELL
Catedràtic d’Història de l’Art a la Universitat de Girona
“La hibridació segella la clau del futur. Els mitjans s’intoxiquen els uns als altres i el més interessant d’aquesta intoxicació no és el mer transvasament tecnològic, si no el conceptual”.
(Joan Fontcuberta. La cámara de Pandora)
Il·luminar el passat amb la memòria del present
El relat que ens ocupa avui, “Xipre. La frontera”, és, en paraules del mateix autor,“un treball que explora la problemàtica política i humana de l’illa de Xipre”. El seu títol fa referència a la separació física i ideològica que des de fa trenta-sis anys divideix les comunitats xipriotes grega i turca.
Roca Sans analitza amb el rigor de l’investigador els fets històrics i els situa com a rerefons de la seva història concreta; o millor dit, situa la seva història concreta, inventada, dins la història dels fets reals. Aporta la seva experiència viscuda en els llocs concrets, el seu estudi, la seva recerca, i finalment, la seva opinió sobre els esdeveniments històrics. En els seus viatges pren notes, dibuixa, elabora carnets de viatge. Com ho feien els pintors a les primeries del segle XIX –abans dels realistes francesos i dels impressionistes, abans de la pintura al “plein air”– que s’inspiraven en la naturalesa i després realitzaven l’obra al seu estudi.
Els resultats plàstics obtinguts procedeixen d’una transformació d’aquells apunts esbossats en els seus quaderns. A partir d’aquí, el mateix artista ens descriu el seu procés tècnic i conceptual: “Sabem que els programes d’edició d’imatge serveixen per millorar les captures fotogràfiques. Però es pot anat més lluny, si s’utilitzen per a transformar i enriquir apunts, un cop rasteritzats fotogràficament. La no-intervenció “analògica” posterior és el que fa que siguin fotografies. Així doncs, el que arriba al públic són, tècnicament, fotografies, però salta a la vista que el que es pretén és anar en contra de la mirada construïda a través d’una lent que imita l’ull humà. El meu objectiu és establir un context de producció on art manual i ciència estableixin un diàleg fructífer”, afirma.
El resultat és una narració plàstica, com trobem a tota la història de l’art, com trobem des de, per exemple, les miniatures hispàniques del segle X on la narració de diverses escenes es desenvolupa de manera seguida. I des d’aquest moment fins arribar al còmic del segle XX. No és un documental fotogràfic, no és cinema; sí que és, però, dibuix fet a partir de la retentiva de les visions acumulades, que la tecnologia ha permès portar al resultat que avui veiem. Des del punt de vista plàstic ens trobem davant de dibuixos fets en negre sobre textures com d’aquarel·la, on predominen els tons ocres, però també de vegades els blaus i verds molt clars.
La seqüència en el vídeo va acompanyada d’una veu en off que explica el que anem veient, donant lloc a un relat construït completament, que els dibuixos descriuen de manera minuciosa. Descripció de paisatges, d’escenes complexes de molts personatges, resoltes amb trets segurs i imprescindibles, amb tractament de perspectiva, aconseguida tant pel dibuix que conforma diversos plans en profunditat, com amb els blancs obtinguts amb reserva de color. Llum que es disposa procedent de diversos focus, i que contribueix a la volumetria de les escenes. Algunes d’aquestes sembla que s’inspirin en els gravats de Goya; altres, pel tractament de la llum en un únic focus de l’escena –és el cas d’una espelma central–, ens evoquen la pintura tenebrista.
Els tres suports: el vídeo, el catàleg (concebut com a novel·la gràfica) i l’exposició de les obres, conformen una unitat on aquestes característiques que hem apuntat hi responen plenament.
Evidentment, Roca Sans pren partit davant els fets històrics en “Xipre. La frontera”. És la implicació de l’artista en el món d’avui, en temes concrets. I ho fa de manera que supedita formalment el seu art a allò que explica; tria la manera plàstica de fer-ho. És una història inventada, però és una invenció que pressuposa descriure una realitat històrica concreta i real a la manera de crònica, de documental, de còmic. Però des del dibuix o la pintura, des de l’art, que és el seu llenguatge.
Eduard Carbonell
OPINIONES
T’envio aquesta intervenció d’en Cohn-Bendit que crec que és interessant:
“Hi ha un altre manera d’ajudar als pressupostos de Grècia, què és prendre la iniciativa política de fomentar el desarmament de la regió. És a dir, una iniciativa per que les forces armades turques es retirin d’un cop per tots, del Nord de Xipre.
Som uns hipòcrites integrals. Deixem diners a Grècia, a uns interessos altíssims, perquè ens comprin avions i submarins. Si som realment responsables, garantim entre tots la integritat territorial de Grècia. Crec que això seria més eficaç que retallar sous de menys de mil euros.”
Intervenció de Daniel Cohn-Bendit al Parlament Europeu (5/6/2010)
Xipre. La frontera
Fotografia
MUSEU PALAU SOLTERRA
La problemàtica política i humana de l’illa de Xipre és l’argument que Roca Sans (Barcelona, 1946) utilitza per reflexionar entorn el dibuix de retentiva, pràctica que s’ha vist desplaçada per l’aparició de la fotografia i que l’artista intenta reivindicar. Mitjançant el vídeo, la fotografia i els dibuixos, la mostra pretén establir un diàleg entre la producció manual i la ciència, tot qüestionant la mirada construïda a través de la lent que imita l’ull humà.
MEMÒRIA DEL PROJECTE
Lévi-Strauss proclamà a “Tristes tròpics” (1955) que el viatge és mort i que tan sols queda la narració de l’experiència. Si el viatge ha mort, el seu únic interès és aleshores el relat, que passa a ser l’únic lloc possible. Mentre programes tipus “Google Earth” ens permeten fer viatges virtuals sense moure’ns de casa, aquesta proposta visual articulada al voltant d’una història de ficció, escrita com a conseqüència d’un viatge, ofereix una manera singular de deixar-ne constància.
“Xipre. La frontera” és un treball que explora la problemàtica política i humana de l’illa de Xipre. El seu títol fa referència a la separació física i ideològica que des de fa trenta-sis anys divideix les comunitats grega i turco xipriotes. El material visual i literari de la historia es construeix en tres formats: un vídeo d’animació, el catàleg concebut com a novel·la gràfica i finalment la transferència dels arxius sobre paper d’arròs per la presentació en espais expositius.
J.C Roca Sans proposa recuperar una pràctica i uns codis representatius –el dibuix de retentiva–, que l’esser humà utilitza des de fa més de cinquanta mil anys i que funcionen comunicativament perquè estan gravats al nostre cervell. Avui, ja gairebé ningú dibuixa de retentiva, on l’arxiu mental proporciona el noranta per cent del resultat. Sabem que els programes d’edició d’imatge s’utilitzen per millorar les captures fotogràfiques. Però es pot anat més lluny utilitzant-los per transformar i editar apunts –molts cops presos del natural en el curs del viatge, mentre l’autor va donant forma a la història– que, un cop rasteritzats fotogràficament, són texturats i enriquits amb eines digitals i es passen finalment sobre papers lliures d’àcid en edició de peça única. La no intervenció “analògica” posterior és el que fa que tècnicament siguin fotografies.
Afirma Joan Fontcuberta que: “la hibridació segella la clau del futur. Els mitjans s’intoxiquen els uns als altres i el més interessant d’aquesta intoxicació no és el mer transvasament tecnològic, si no el conceptual”. (1)
El que arriba al públic són doncs, tècnicament, fotografies, però salta a la vista que la intenció del autor és anar a la contra de la mirada construïda a través d’una lent que imita l’ull humà, i que poc a poc ha anat monopolitzant la visió del món des de l’aparició de la càmera obscura, ara fa uns cinc-cents anys. El seu objectiu és establir un context de producció on art manual i ciència estableixin un diàleg fructífer. El punt d’arribada és difondre uns fets (coneguts de primera mà en el curs d’un viatge), explorant el mitjà fotogràfic amb una metodologia alternativa.
(!)Joan Fontcuberta…..”La cámara de Pandora”
