Siracusa. Lucia Luca i l’arquitecte alemany

 

SIRACUSA (ITÀLIA). LUCIA LUCA I L’ARQUITECTE ALEMANY

Fragment del relat homònim de Joan C. Roca Sans

 

 

La boira, la famosa boira d’Erice, que sovint cobria el castell normand, el duomo i els carrers costeruts del poble amb les seves prop de trenta esglésies, havia acudit aquell dia puntual a la cita. Ulli s’encaminà al Centre d’Estudis del Barroc per reunir-se amb l’arquitecte Vittorio Greco i els contractistes. En acabar, esperà que sonessin les dotze quan l’oficial corregué a avisar-lo que el seu auto havia arribat.

Del Mercedes CDI negre aparcat al centre de la placeta de San Martino descendí un home jove, alt, cap rapat, amb pantaló i americana foscos, que calçava sabates esportives. Rodejà acceleradament l’auto per la part del darrere i mentre l’encarregat flanquejava la reixa del pòrtic anterior del temple perquè Ulli sortís, obrí la porta posterior, i es va  presentar.

─Sóc en Marcello Sultano. M’envia el senyor Lo Manta. Estic a la seva disposició. Vol deixar l’equipatge al maleter?

─Tan sols porto aquesta bossa de viatge i el maletí. Els conservaré amb mi per tenir-los a mà. Gràcies.

L’auto enfila ràpidament l’autopista cap a Palerm. Ulli recorda que han de passar abans per l’oratori dels teatins. Li ho diu a Marcello. Aquest assenteix amb el cap. Descendeixen pel Corso Vittorio Emanuele fins arribar davant l’edifici. Amb l’auto aparcat a la cantonada, Ulli puja ràpidament les escales que duen de la porta a l’interior i queda impressionat per les dimensions i la posada en escena de l’oratori, que sembla un teatre, amb cortinatges rojos i balcons. En la penombra espera un home que li pregunta sense mirar-lo als ulls.

─El senyor Zimmermann? Aquí té l’estoig amb el camafeu que ve a recollir. Records als de Caltanissetta.

Mentre comença a baixar les escales en direcció a l’entrada, el cap d’Ulli va donant voltes. S’atura de cop i recula per preguntar: «De quin camafeu parla? No era una creu de plata?»  Aleshores s’adona que l’home ha desaparegut per una porta lateral, darrere d’un balcó.

«Deu ser una confusió», pensa, mentre el xofer de Lo Manta el veu sortir de l’oratori i baixa de l’auto per obrir-li la porta.

─A on anem al final?  ─li pregunta al xofer mentre aquest arranca.

─El senyor Lo Manta el rebrà a casa seva, a la carretera de Monreale. Encara que l’entrevista estava programada des de fa diverses setmanes pel secretariat de l’arquebisbat metropolità, no he sabut fins ara mateix on tindrà lloc. Acaben de telefonar-me per dir-m’ho. Ara anem cap allà.

És massa. Una onada de suor freda ascendeix pel cos d’Ulli. Una creu de plata o un camafeu? Una visita anunciada des de setmanes abans amb un senyor del qual fa dos dies ignora l’existència?

Sent el mateix neguit que el divendres passat a Portiani. I de sobte recorda les paraules de Lucia arran de l’incident a la plaça Archimede, a propòsit dels emigrants: «La màfia sols intervé on hi ha diner». I dins el maletí du assumptes que impliquen molt i molt diner. Sens dubte les mesures de seguretat són molt inferiors en una casa particular que en el palau del Govern, i més si l’entrevista està preparada per un arquebisbe. Aleshores deixa anar al xofer:

─Marcello, aturi’s un moment, si us plau, he recordat que encara tinc per fer un altre petit encàrrec més.

Quan l’auto s’aturà, Ulli atrapà la bossa de viatge i en sortí  precipitadament mentre s’oblidava del maletí. Va pensar tornar endarrere i recollir-lo, però pensà que ja era massa tard. Sols tingué temps d’advertir el xofer que no era responsable del seu contingut, però que anés amb compte. Un cop dit això es topà de front amb les escales que baixaven a la Vucciria, les enfilà corrent i  travessà amb pressa el mercat, amarat per una sensació de pànic semblant a la que sentí la nit de l’atracament frustrat, però més intensa, molt més intensa.

Quan arribà a l’església de San Domenico, un pèl més serè en veure que no el seguia ningú, buscà el silenci del claustre per telefonar a Lucia. «El telèfon al qual truca està desconnectat o fora de servei»,  repetia la veu gravada amb tossuderia.

─Pot ser que sigui a la dutxa, o conduint ─pensà─. La tornaré a trucar en cinc minuts.

Eren les dues. Faltaven tres hores per a l’entrevista en el palau episcopal. No sabia si anar-hi o no. Trucà desesperadament a Lucia tres o quatre cops més. La resposta era sempre la mateixa. En el moment d’abandonar el claustre, trobà un discret hotel, situat en un segon pis a la mateixa Vucciria. «Allí ningú no el trobaria», va pensar. Deixà la bossa a l’habitació, on es va refer mentre donava voltes al que havia succeït. Tal com havia fet després de l’atracament frustrat al Corleonese, necessitava evidències. Així que, quan faltava mitja hora per a les cinc, marcà el número de Lucia un parell de cops més i, en no obtenir resposta, emprengué el camí cap a l’arquebisbat.

© JC Roca Sans

 

Descarregar el relat complet (castellà):

Siracusa. Lucia Luca i l’arquitecte alemany

 

PINTURA

 

DETALLS

 

DIBUIX DIGITAL

PERSONATGES

 

DIBUIX DIGITAL

LOCALITZACIONS

Siracusa. Lucia Luca i l’arquitecte alemany

Castell de Benedormiens

Castell d’Aro

 

NOTA DE PREMSA Roca Sans exposa al Castell de Benedormiens

Lucia Luca i Els papers de Malta, dos nous episodis del Projecte Ermóupoli arriben a Castell d’Aro

El Projecte Ermóupoli fou pensat com un joc transmèdia que donés vida a les ficcions literàries de Joan Carles Roca Sans. Aquest projecte, iniciat el 2007 a la l’illa grega de Paros, està concebut com un modern viatge a Itaca. En cadascú dels seus episodis –fins ara n’hi han deu–, diferents personatges viuen fets que transformen les seves vides i de passada expliquen una visió plural i compromesa del món. La narrativa és doncs la columna vertebral d’aquesta col·lecció de relats que pretén fer rumiar els espectadors amb històries explicades amb textos, veus i imatges que encaixen de ple amb un temps en què les biografies, els reportatges i els documentals són part indissociable de qualsevol mena d’expressió artística.

Cada mostra ofereix una historia diferent amb suports visuals que s’adapten a la disposició comunicativa del autor i del material gràfic que ha pogut recollir en cada viatge. I és en funció dels suports emprats en cada episodi que es busca el lloc més adequat per presentar-lo. Així els espais d’escultura, pintura i fotografia de la Fundació Vila Casas han acollit mostres del projecte, com també ho han fet el Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, el Castell de Palau-sator i el Casino de Cadaqués.

“Lucia Luca i l’arquitecte alemany” recull la faceta més narrativa de la pintura de Roca Sans i s’articula sobre un relat que té lloc a la vella Sicília, al voltant de l’art, l’arquitectura i el poder de la Màfia.  Per un altra banda, “Els Papers de Malta” és una història que transcorre entre les muralles de la Valleta i s’estructura entre futur, passat i present de les vicissituds d’un presumpte Caravaggio. Suposa una reflexió sobre la funció dels Museus i el col·leccionisme en la societat actual

Les sales del renovat castell de Benedormiens són l’escenari triat per acollir una col·lecció d’olis de gran format –una en cada planta de l’edifici– que narren, com en un “còmic de luxe”, dues històries amb trames apassionants que trobareu completes a la plataforma virtual www.rocasans.net.

Com ja és habitual al Projecte Ermóupoli la mostra presenta un curtmetratge d’animació, que planteja una interessant hipòtesis de treball que presumeix el possible assassinat de Caravaggio a mans dels sicaris del Gran Maestre de l’Ordre de Malta. Una col·lecció de dibuixos digitals sobre la Màfia siciliana i varies peces on la llum surt de les imatges gràcies a noves tècniques digitals completen l’exposició que es podrà veure del 6 al 28 de juliol.