Carloforte. Gent d’almadrava

 

CARLOFORTE (ITÀLIA). GENT D’ALMADRAVA

Fragment del relat homònim de Joan C. Roca Sans

-I si ve algú què?- xiuxiuejà l’Alain per no ser escoltat; però les protestes van cessar quan ella, encara amb el bikini posat, es va agenollar i es va disposar a devorar la salada presa que, sentint un desig més profund que la mort, romania radicalment sospesa dels últims límits de la consciència.

Encara que l’Alain no ho sabia, acabava d’entrar a la Cambra de ponent, també coneguda com Avantcambra de la mort. Els ulls amplis i plens de foscor d’Isabelle estaven fixos sobre ell com dos llunes buides. Arraulit en un extrem de la llitera, tornà a sentir al pit aquell dolor precordial, cada vegada amb més intensitat, fins que va desaparèixer. I per fi es va dormir, mirant a través de l’ull de bou les estrelles grans i centellants, mirant desesperadament a l’eternitat.

Un llampec encegador creuà el cervell d’Alain, el seu cos va rebre una descàrrega. Incorporant-se de un salt, va agafar entre les mans el coll d’Isabelle, aquell coll suau i bonic, en el qual mentre l’estrenyia podia notar els vaivens inconstants de la seva personalitat. Allò era una insensatesa! I afluixant el setge, la lluita va quedar enrere i la pressió es va fer més i més suau fins cessar per complet.

-Alain, Isabelle, que hem de marxar! Massimo està esperant amb el cotxe –va cridar Rose.

-Ets un desgraciat, un covard, això no quedarà així! –va amenaçar l’Isabelle recollint la bossa mentre s’aixecava del llit i sacsejava el cap per allunyar de si l’odi ingovernable que omplia el seu cor.

-Què passa amb l’Alain? No ve?

-No Rose, l’Alain no es troba be, anem-nos que es fa tard –va contestar l’Isabelle, llençant-li  una mirada de menyspreu contingut i fred sense saber que seria l’última,  perquè aquest era el moment en que la mort s’alçava davant seu i ja no hi havia escapatòria possible.

Quant van tornar de la mattanza van trobar a l’Alain, encara nu, al terra de la cabina. A la mà tenia alguna cosa agafada fortament. L’Isabelle aconseguí obrir-se-la  i va trobar un blister de Cafinitrina, sencer, intacta, sense obrir. Se’l va guardar a la bossa. No sabia què dir. Què havia de sentir? Què esperaven tots d’ella que fes? Què l’hi diria al “Petit Pierre”? “Ella podia estimar, però no havia pogut estimar-lo a ell”, es va mentir. “Un altre vegada seria diferent” es va tornar a mentir. “I si no ho fos? I si ella fos realment incapaç d’estimar?” es va dir de sobte amb una veracitat brutal i va romandre fredament perplexa asseguda al banc de coberta fins que van arribar a fer-se càrrec del cadàver.

© JC Roca Sans

Descarregar el relat complet (castellà): Carloforte. Gent d’Almadrava

 

El Parany

 

EL PROJECTE ERMÓUPOLI ARRIBA A CADAQUÉS

La Societat la Amistat presenta “El parany”, actual work in progress de JC ROCA SANS

SETEMBRE I OCTUBRE AL CASINO. TRES PLANTES, CINC SALES D’EXPOSICIÓ I MÉS DE CINQUANTA PECES AL VOLTANT D’UNA HISTORIA APASIONANT : “EL PARANY”

 

La Societat l’Amistat  presenta a Cadaqués sa mostra

 

ES PARANY

 

Basat en sa història “Carloforte. Gent d’almadrava”, una etapa inèdita des Projecte Ermóupoli, ambiciós work in progress de JC ROCA SANS.

Exposició de l’1 de setembre al 13 de octubre de 2012. Inauguració 8 de setembre, dia de la Festa Major de Cadaqués a les 19h.

D’11 a 13h/ de 17 a 21h. Dilluns tancat.

Plaça Dr. Trèmols nº1. 17488 Cadaqués.

societatlamistatcdq.blogspot.com

societat.lamistat.cdq@gmail.com

 

ES PROJECTE ERMÓUPOLI

És una col·lecció de relats fruit d’experiències buscades i recollides en viatges de l’autor. Cada etapa des Projecte és un joc transmèdia que s’articula al voltant d’un relat de ficció i  s’estableix en diferents lectures mitjançant la aplicació de noues tecnologies amb ses que ROCA SANS va més enllà en el tractament de la llum del que es pot esperar de ses eines tradicionals per posar en evidència que l’art no progressa d’una manera lineal, sinó que avança actualitzant es seu origen.

Veure sa plataforma virtual:  www.rocasans.net

 

MOSTRA INÉDITA A CADAQUÉS

Sa mostra gira al voltant de sa tonyina vermella, espècie amenaçada d’extinció per sa cobdícia des països que especulen amb ses quotes de pesca en funció des seus interessos econòmics. Durant segles, l’homu es cobrava es tribut d’en mar, capturant ses tonyines amb es mètode conegut com l’almadrava. Aquesta pesca antiga i sostenible ha anat desapareixent per la pressió de ses flotes de cèrcol, que atrapa aquest animal a milers per engreixar-lo i sacrificar–lo quan convé. Actualment, a la Mediterrània tan sols queda l’almadrava de La Punta, a Carloforte, al sud de Sardenya.

Amb es propòsit de transcendir del que seria un simple documental, Roca Sans ha construït un doble relat. Fascinat per l’art de l’almadrava i partint del fet que sa tonyina vermella és atrapada quan, provinent de l’Atlàntic, arriba a la Mediterrània buscant aigües més càlides per reproduir-se, arriba a la poètica conclusió que aquest animal troba la mort per amor. Així sorgeix un relat paral·lel, que explica sa història d’un metge bordonés, que convidat a Carloforte per uns amics, i amb l’esperança de recuperar sa seu ex dona, s’endinsa per una almadrava psicològica on acaba trobant la mort. Accident o suïcidi? Tot queda obert a la interpretació des lector que pot trobar sa història completa en PDF a la mateixa exposició i a www.rocasans.net (Carloforte).

 

SES IMATGES 

A sa primera planta de l’històric edifici conegut popularment com “El Casino”, trobem 25 olis sobre tela de lli en un context visual que s’estableix en doble vessant: una sèrie de quadres mostra es joc sexual de sa parella protagonista i un altra interpreta l’art de l’almadrava com una verdadera tauromàquia d’en mar. Sa marcada línia de dibuix que separa figura i fons és aquest cop d’un gris cromàtic que permet anul·lar pràcticament es conflicte que suposaria sa presència des tres colors primaris en un mateix quadre.

Sa segona planta, dedicada a ses noues tecnologies, inclou una col·lecció de 20 aiguaforts digitals sobre paper d’arròs, en la línia de s’exposició “Xipre. La frontera”, clausurada recentment al Palau Solterra de la Fundació Vila Casas.  Sa novetat  l’ofereixen set escultures, on la llum que passa a través des forats de ferro troquelat es superposa a sa il·luminació digital. És es primer cop que es ferro apareix com receptor i suport de ses imatges digitals de ROCA SANS, que porta anys investigant ses possibilitats des marbre i es metacrilat.

Completa sa mostra es curtmetratge d’animació The Trap, realitzat sobre fotografies i dibuixos amb software Final Cut

 

VINCULACIÓ A CADAQUÉS

L’origen de sa pesca de tonyina amb almadrava es perd en s’espessa boira de la història no escrita. Cada istiu, quan sa tonyina pujava costejant per tot el litoral mediterrani cap al Golf de Lleó, es vigies de ses almadraves de Cap de Creus ja esperaven es seu pas. Sa més antiga, es denominat “Art Gros” de Port de la Selva, un artefacte de 7 tones de pes, probablement obra del Monestir de Sant Pere de Rodes, va assolir categoria de mite i va ser l’orgull des selvatans durant segles. Al terme de Cadaqués, es topònim de Punta de sa Tonaira indica l’existència d’una almadrava, mentre que sa de Roses va pescar fins al 1923.

Aquest any, gràcies al poder evocatiu de la literatura i la pintura, l’almadrava torna a Cadaqués de la mà de JC ROCA SANS, convidat per la Societat l’Amistat on no hi havia tornat a mostrar obra des de l’abril de 1985, quan vivia a Cadaqués on hi té una casa de pescadors des de fa més de trenta anys.

José Luis Jiménez-Frontin (Barcelona 1943-2008), amic de ROCA SANS i també molt vinculat a Cadaqués, va escriure uns anys més tard, al 1992, amb motiu de sa presentació des catàleg “La mirada y el gesto”, un text magnífic sobre ses devoracions violentes  des quadres de JC ROCA SANS, que ara s’ofereix com homenatge

 

Es PROJECTE ERMÓUPOLI. TEMÁTIQUES ACTUALS DE LA MEDITERRÀNIA

Ses interessos des Projecte Ermóupoli comprenen històries ambientades en escenaris de la Mediterrània, que van des des camps d’internament de Lampedusa fins as militars jutjats per crims comesos a ses guerres des Balcans, passant per ses ferides obertes a la zona ocupada de l’illa de Xipre. Altres cops es pretext immediat des relats gira al voltant d’assumptes tan diversos com el món de l’art o la màfia siciliana, o informen sobre un perill ecològic com en aquesta ocasió. Molts cops hi ha també un rerefons de viatge iniciàtic que acaba transformant es protagonistes.

 

JC ROCA SANS

Cal examinar sa proposta artística de JC ROCA SANS (Barcelona 1946) a la llum de sa seu coherència interna, ja que és un artista que va viure de primera mà a Alemanya i als EUA ses experiències postmodernes des vuitanta i que, malgrat això, o potser gràcies a aquest fet, sempre ha construït es seu llenguatge, no a partir de llicències representatives, sinó de conviccions pròpies, dibuixant i pintant la vida, l’amor i la mort com a temes recurrents, en un intent d’oferir una visió personal de la condició humana.

www.rocasans.com

 

ITINERARI DEL PROJECTE. MOSTRES PRESENCIALS 2007-2015 

  • Siros. Retorn al mar dels déus. Apothiki Foundation. Paros. Grècia.2007
  • Malta. Els papers de Shcermerhorn. Torre castell de Palau–sator. S IX. 2009
  • Tànger. Els fills de l’Estret. Museu de la Mediterrània. Torroella de Montgrí 2010
  • Patmos. Janus Bifront i l’Apocalipsi. Museu d’Escultura Contemporània. Fundació Vila Casas. Palafrugell. 2010
  • Nicòsia. La ciutat dividida. Museu de fotografia contemporània. Fundació. Vila Casas. 2011-2012
  • Dubrovnik. El setge. Museu de pintura contemporània. Fundació Vila Casas. Barcelona 2011-2012
  • Carloforte. Gent d’almadrava. Societat l’Amistat. El Casino. Cadaqués. 2012
  • Siracusa. Lucía Luca i l’arquitecte alemany. Castell de Benedormiens. Castell d’Aro 2013
  • Lampedusa. Rebel·lió al sud del Sud.  Atrium Torroella. Castell de Bellegarde. 2015
  • Cadaqués. La peixera de les vanitats. Societat l’Amistat. El Casino. Cadaqués. 2015

HERÈNCIA DE LES AVANTGUARDES

JC Roca Sans

 

UN HORITZÓ MULTIMÈDIA 

No hi ha dubte que l’art del futur disposarà cada vegada més de nous suports i procediments tecnològics, de manera que el procés d’hibridació de l’humà amb la màquina no deixarà d’augmentar. Estem doncs en els llindars d’una transformació radical, degut entre altres raons, a la fusió de gèneres que el desenvolupament tecnològic comporta. Llenguatge, imatge visual i so s’integren en un horitzó transmèdia amb els ordinadors, el vídeo, les xarxes socials, i els diferents tipus d’instal·lacions sorgits amb la barreja de tots ells. La cosa no ha fet més que començar.

 

PRESÈNCIA DEL NARRATIU

Avui en dia i sense dubte per l’impacte produït per l’expansió de la nova cultura electrònica i digital, les arts plàstiques registren una presència cada vegada més acusada del narratiu. Històries que poden comptar amb el recurs de paraules, i imatges. I també amb bits, que ofereixen la possibilitat d’arribar més lluny en la representació de la llum, no només perquè permeten introduir-la en suports com el ferro, el marbre o el metacrilat, sinó perquè eliminant la informació digital continguda en ells, es pot convertir aquesta informació en emoció mitjançant un joc de contrastos.

 

EXPERIÈNCIES AMB LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

Està sorgint davant nostre el paradigma d’una nova interacció entre art i tècnica. Els artistes postmoderns, al contrari del que havien fet les avantguardes, mai vam establir grans diferències entre el vell i el nou, considerant-los com “dues cares de la mateixa moneda”. Les experiències amb la intel·ligència artificial de les màquines fresadores que han intervingut en les peces tridimensionals de “La trampa” són un clar exemple que des d’un punt de vista filosòfic, l’art i la tècnica comparteixen el mateix espai ontològic, el del simulacre i l’aparença. Amb els programes CAD-CAM vaig determinar els sectors on la màquina havia de fer les seves trajectòries, però li vaig deixar llibertat de com ho havia de fer.

Per un altra banda, considero que el dibuix, la pintura i l’escultura són formes radicals d’expressió humana en el terreny de la representació visual, similars al que representa la poesia en l’univers del llenguatge. Per tant, aquestes formes primigènies d’expressió no poden desaparèixer mai, fins i tot en la seva fusió amb la tecnologia. De fet, en els últims cent cinquanta anys els nous suports no només no han anul·lat als vells, sinó que s’han influenciat mútuament, i així seguirà.

HERÈNCIA DE LES AVANTGUARDES HISTÒRIQUES

Encara que les avantguardes (que van començar al 1870) no són ja ruptura i innovació, al contrari, són acadèmia, són museu, s’han convertit però en “la nostra” tradició, la tradició estètica de la modernitat. Alguns aspectes rellevants de les avantguardes segueixen mantenint avui la seva vigència. Un d’ells és la idea del compromís de l’art amb l’evolució de la humanitat. Però, dins de la crisi dels grans “relats d’emancipació”, la idea actual d’un projecte com Ermóupoli ha de ser necessàriament, molt més concreta i circumstancial, vinculada amb la idea de transmetre una visió personal de la vida i una eventual transformació de les consciències.

L’art contemporani no només es caracteritza per l’absència de referents, sinó per sobre de tot per l’amor per l’experiment, la comprensió de l’experiència artística com a fragment i com a fusió de diferents plans antropològics: emoció i concepte, joc i serietat, raó i sentiment, ordre i caos.

JC Roca Sans

Cadaqués