MALTA (REPÚBLICA DE MALTA). ELS PAPERS DE SHCERMERHORN.
Fragment del relat homònim de Joan C. Roca Sans
ROMA, NÀPOLS, PALERM I MALTA
Els anys de vida erràtica
Barrachini dissertava com si es trobés a la Universitat:
− Caravaggio és acusat d’assassinat a Roma i l’indult es fa esperar. Aleshores decideix posar terra pel mig. On anar? A tres dies de camí es troba una gran ciutat on conflueixen els corrents artístics, les idees noves, el sacseig de les revoltes contra els espanyols: Nàpols. Aquest serà el seu proper destí. Allà realitza dues obres mestres: La Madona del Rosari i Les set obres de Misericòrdia, i multitud de quadres de menor envergadura. Quan ja és l’artista més conegut i més prolífic de Nàpols, s’embarca cap a Malta el juliol de 1607. Per quin motiu? Tot són conjectures, però el mòbil més probable és el desig d’assolir la Creu de Cavaller de gràcia, ja que pel seu origen plebeu no pot obtenir la de justícia. Sens dubte, també pensava que era una forma perquè se li aixequés la condemna. Tot just desembarcat i gràcies a Malaspina, rep l’encàrrec del Sant Jeroni escrivint, per la capella dels italians de la catedral. El quadre complau el Gran Maestre, Alof de Wignacourt, que li confia la realització de La decapitació del Baptista. És aleshores quan, a més a més, li pinta el retrat i li col·loca al costat un patge, als quals diuen que el Gran Maestre era molt aficionat. Després li fa un segon retrat.
− Què es va perdre en el no-res −interromp Calleja fent molinets amb ambdues mans.
− Bé −assenteix Barrachini−, el segon retrat es va extraviar, en efecte, però hi ha un retrat més de Wignacourt. Si us hi fixeu, veureu que Caravaggio pren prestats els seus trets per a la cara de Sant Jeroni.
− És cert −reconeix Stafini sorprès−. He vist aquest quadre dotzenes de cops i no havia remarcat mai aquest detall. És clar que li va agradar el retrat, perquè l’afalagava, al col·locar-lo a la vista de tots i de manera irrefutable, en la glòria eterna. Així és com Caravaggio va assolir la Creu de Cavaller.
Al veure que Barrachini demostra estar tan ben informat, Calleja li pregunta, servint-li un altre got de Bel, el característic vi maltès, elaborat amb les varietats locals de Ghirgentina i Gellrwza.
− I per què va caure Caravaggio aleshores en desgràcia fins al punt de ser empresonat i més tard expulsat de l’orde?
− En aquest punt, tot són conjectures. Quan el Gran Maestre li encarrega el primer retrat, Caravaggio no pot evitar afegir al terrible guerrer, representat amb una armadura arcaica, un patge potser massa ben plantat, que sosté el casc de combat de Wignacourt. Aquest patge de mirada provocadora es farà cèlebre. Delacroix el reproduirà als seus quaderns d’apunts i inspirarà Manet pel seu Nen amb espasa del Metropolitan de Nova York. El quadre serà adquirit por Lluís XIV el 1670 per catorze mil llibres. Però el cert és que aquest patge suposaria una vertadera provocació en l’univers devot dels cavallers cèlibes, on si bé el tracte amb dones era tolerat i normal, l’orde era molt estricte amb delictes de sodomia o amb el que avui anomenem pedofília. De totes maneres, no s’ha trobat l’acta d’acusació en els arxius.
− Sort que les coses no son així ara a Malta −observà Calleja en to burleta.
Aleshores Stafini intervingué en la conversa.
− Imagino, doncs, que el meu quadre acabaria d’empitjorar la situació. Encara que aquest amoret és més púdic que el que apareix a La Verge dels Palafreners, perquè una ombra cobreix els atributs del nen, imagino que el quadre estava molt poc a to amb l’ambient de La Valetta.
−Tot ho fa suposar així −conclogué Barrachini−. S’ha especulat amb un complot contra Caravaggio tramat per diversos cavallers indignats per aquest Petit amor dorment indecorós i provocador. Sigui com sigui, aquest quadre canvià la deriva dels anys vertiginosos que li quedaven al seu autor. A partir d’aleshores és empresonat, se l‘expulsa de l’orde i tot i que pot fugir a Siracusa per passar després a Nàpols, on encara pinta algunes obres mestres i corprenents, mor a Porto Ercole el juliol de 1610 a poca distància de la gola del Tíber. Uns dies després, o potser abans, el papa Pau V, cedint als precs dels amics de Caravaggio, havia estampat el seu segell sobre el document que li concedia l’indult.
Acabades les postres, Calleja abonà el compte del restaurant de la Societá i pujà els altres tres al seu automòbil per dirigir-se a Mdina, on vivia Stafini. Després de travessar la porta principal de la ciutat, flanquejada per lleons, arribaren a la plaça de l’Arquebisbe. Calleja aparcà i van creuar per davant del Museu Catedralici, enfilant la Villegaignon Street, un llarg carrer de palaus als quals una restauració excessiva havia robat l’ànima, fins que varen arribar, sempre guiats per Stafini, a la casa on aquest tenia la seva residència.
Un cop a l’interior van creuar el vestíbul i, girant cap a la dreta, pujaren una àmplia escala de dos trams fins a la planta noble, on, creuant diversos salons, arribaren fins a un despatx de dimensions més reduïdes, i un cop Stafini va obrir amb clau la porta d’un armari encastat a la paret, es trobaren en presència del quadre. Era una peça morbosa, potent, d’una presència extraordinària.
Carmelo Barrachini es prengué el seu temps. Desembeinà la lupa i mentre els altres observaven un silenci religiós, examinà la llegenda que contenia la firma, gairebé imperceptible, pintada a l’extrem inferior dret. Comparà el quadre amb la imatge del catàleg i amb una postal del conservat en el Palazzo Pitti. Gravà en la retina les diferències entre ambdós, el gest, la mirada equívoca del nen. Finalment, retirà amb tota cura el marc, d’època molt posterior, aplicà la cinta a la tela i anotà: 110 x 78. Diferia uns centímetres del de Florència.
© JC Roca Sans
The Sleeping Cupid
L’assassinat de Caravaggio
PRESENTACIÓ AL
CASTELL DE PALAU-SATOR
Al castell de Palau-Sator. Girona. (Abril 2009)
CASTELL DE PALAU-SATOR
INSTAL·LACIÓ
PRESENTACIÓ
El castell de Benedormiens acull el projecte ‘Ermóupoli’
EXPLORANT L’ORDRE I EL CAOS
El pictorialisme, que va marcar el naixement de la fotografia, ha invertit el seu discurs, i avui ja no són els fotògrafs que imiten als pintors, sinó els pintors que segueixen el camí del realisme fotogràfic, sempre ben rebut pel públic. Estem davant del final de la creació manual i subjectiva de la imatge? Tot fa suposar que sí. La presència de la imatge fotogràfica –cinema, televisió, vídeo– en el món contemporani és total. Ja gairebé ara ningú, potser excepte els nens, dibuixa de retentiva, és a dir, formant en el paper una imatge subjectiva on el que s’acaba de veure suposa un deu per cent del resultat, mentre que l’arxiu mental proporciona el noranta per cent restant.
La resposta a l’enigma que plantegen aquests treballs de JC Roca Sans és que posen en relació pràctiques contradictòries, fins a trobar la solució inesperada que permet travessar superfícies i obligar-les a mostrar les seves dues cares, que és el mateix que desemmascarar la realitat. Aquesta sorprenent hibridació entre art i ciència converteix el dibuix en fotografia, explorant les possibilitats de les eines digitals, en actuar sobre la més primigènia de les arts visuals: el dibuix de retentiva.
La singularitat d’aquesta proposta consisteix en què no té el seu origen en captures fetes amb una càmera, sinó en dibuixos que narren una història, creada pel mateix autor, per a qui la vida, la pròpia o la dels altres, és sempre un tema apassionant per a ser explicat. Fins aquí res de nou, si no fos perquè aquests dibuixos són fotografiats i treballats amb programes de retoc digital per explorar els efectes expressius de la llum. El resultat és que el dibuix es converteix en fotografia, amb efectes propers als aiguaforts del Barroc o a les pel·lícules expressionistes, ja que amb tots dos tenen en comú la representació del drama.
En explorar l’ordre i el caos en paral·lel, amb formats de pintura, fotografia i vídeo, i fent que els diferents mitjans i suports dialoguin entre si, Roca Sans trenca les barreres que separen els nous suports dels vells, que no serien sinó dos cares d’una mateixa moneda. Amb això desmunta la pretensió que només la novetat val, i posa en evidència que l’art no progressa d’una manera lineal sinó que avança actualitzant el seu origen.
Atrium Torroella
Aquesta història, inspirada parcialment en fets reals, enllaça tres relats que succeeixen en diferents èpoques, on cadascún conté l’altre, -com les nines russes-, i ironitza sobre l’excessiva influència que tenen alguns experts situats al cim de la piràmide de la denominada Institució Art. En aquest escenari, l’art es converteix obsessivament en valor de canvi, mentre els mitjans tan sols s’ocupen d’allò que es presenta com a nou, controvertit o escandalós.
Roca Sans, artista multidisciplinari…
… ens presenta la seva nova obra “Malta. The Shcermerhorn Papers”, al seu espai d’art a Palau-sator. Baix Empordà. abril de 2009
Els apunts de viatge són el material amb el que JC Roca Sans elabora els seus relats de ficció en forma de narrativa, dibuix/fotografia i pintura. Així acaba de completar “Els papers de Shcermerhorn”. L’exposició es va inaugurar de forma privada el dia 12 d’abril a la sala preromànica de la torre castell de Palau-sator. L’artista mostrarà i vendrà al públic les peces d’aquesta col·lecció al seu espai Atrium (Primitiu Artigas, 19. Torroella de Montgrí) fins a finals de juny. Les visites han de concertar-se prèviament per telèfon (972 75 70 37). Les aventures que s’originen a partir de “l’avís” de l’aparició, a Malta, d’un presumpte caravaggio, ens condueixen als darrers anys de la vida d’aquest mestre del tenebrisme.
Acabo de trobar els papers de Shcermerhorn, que tenia mig perduts entre la paperassa que ocupa habitualment la meva taula de treball, en un equilibri dubtós entre el meu suposat ordre mental i el meu evident desordre material.
Trobar aquests papers significa que puc recuperar el contacte amb el camí creatiu de l’artista visual Joan Carles Roca Sans (JC Roca Sans, a partir d’ara, per qüestions formals, i no pas religioses!), que és l’autor d’un relat visual titulat justament “Els papers de Shcermerhorn” que vaig tenir el plaer de presentar, en diàleg amb l’artista, diumenge passat en un acte magnífic a la sala preromànica de la torre castell de Palau-sator, transformada circumstancialment en espai d’exposició de 10 dibuixos rasteritzats d’aquest relat (amb textura final fotogràfica) i en recinte idoni per a l’àpat de colors i textures barroques de Caravaggio, segons suggeriment del gastrònom Jaume Fàbrega i fantàstica preparació de l’entorn més íntim d’en JC.
I és que l’ombra tenebrosa i tenebrista de Caravaggio es projecta en el present de Roca Sans per mitjà d’aquest relat visual que té el gran pintor barroc com a protagonista a partir de l’avís de l’existència d’un possible caravaggio descobert a Malta l’any 2008 i investigat per l’expert en art Carmelo Barrachini i el col.leccionista Giovanni Cacopardo.
Aquest és el detonant de la trama visual i literària d’uns “Papers de Shcermerhorn” que deuen el seu nom a la historiadora Shcermerhorn, que l’any 1929 va publicar al seu llibre “Malta of the Knights” els documents que demostraven l’autenticitat del caravaggio en qüestió.
JC Roca Sans ens convida a viatjar amb imatges plàstiques (olis i dibuixos rasteritzats) del passat al present i al futur, tot seguint el rastre de Caravaggio i el mateix camí personal d’en Joan Carles, que viatja habitualment per la Mediterrània a la recerca dels valors culturals que ens uneixen i de les situacions i les persones que donaran peu a relats visuals com aquests “Papers de Shcermerhorn”, que, entre realitats i ficcions, mostren el pensament crític de Roca Sans i la seva saviesa amb uns pinzells que fan que sigui com un Caravaggio del segle XXI i uns dibuixos rasteritzats que el projecten cap al futur com a creador d’aquest nou llenguatge postfotogràfic que fa del dibuix lluminosa fotografia, amb gammes obscures pròpies del barroc.
“Malta-Els papers de Shcermerhorn” és el tercer relat visual dels cinc que ha escrit, dibuixat i pintat fins ara JC Roca Sans, com a capítols del projecte Ermoúpoli, que es va presentar per primera vegada l’any 2007 a l’illa grega de Paros i que continua donant sentit a la seva vida creativa i personal actual.
Si vols entrar personalment en aquesta història, visita el web d’en Joan Carles o viatja físicament fins a l’espai Atrium de Torroella de Montgrí; la vivenda, l’espai de treball i l’àmbit d’exposició d’en Roca Sans, ontrobaràs fins a finals de juny l’obra original, olis i dibuixos rasteritzats, d’aquests “Papers de Shcermerhorn”.
I ara et deixo, perquè la paperassa envaeix també el meu blog i acabo de perdre definitivament els papers!
-
Descarregar Costa Life Magazine PDF (click a la imatge inferior)