[…]
Animat pel tarannà del seu interlocutor, David va abordar el tema de Sant Joan directament:
–En la iconografia ortodoxa Sant Joan Baptista apareix amb ales, com els arcàngels Quin sentit té?
–Simplement perquè és un missatger, un enviat de Déu.
– Igual que Hermes? –preguntà David amb un toc d’ironia.
–Els àngels es representaven amb ales molts segles abans que sorgís la civilització grega –puntualitzà Zouveloc.
–I per què a totes les icones Ortodoxes apareix el cap tallat a terra sobre una safata en representar Sant Joan Baptista? Si conserva el cap sobre les espatlles, es pot pensar que l’altre potser no és pas el seu. A qui correspon aleshores el cap tallat que tant interès es té en mostrar a la vista de tots?
La conversa resultava interessant per als dos, mentre el Pare Stavros, l’anglès del qual era més rudimentari, es limitava a escoltar atentament. David intentava portar l’altre al seu terreny i el teòleg acceptava l’envit.
–Em fascina el món dels seus avantpassats perquè mai pots estar segur que el que ens expliquen és cert. Quan es llegeixen els texts d’aquells homes poètics un sempre es pregunta: què és la certesa, on resideix la realitat, on comença la vida i on s’acaba el somni?
–Això no podrem saber-ho mai i cregui’m, per a mi no té massa importància. El tema m’interessa com a mite, més que com a dogma. Tornem a Sant Joan, em sembla interessant. Expliqui’m, o pregunti si ho prefereix.
–Com és possible que a l’evangeli de Sant Joan es trobin al menys tres estils literaris diferents? Sembla evident que estem front a un conjunt d’escrits de diferents autors recollits sota un mateix títol. Avui sabem que això és el que realment succeí amb tots els Evangelis. Segles més tard, l’església en va triar quatre, i condemnaren a la foguera tots els altres.
–Pel fet d’haver viscut més de cent anys, és factible que la manera d’escriure de l’Apòstol evolucionés. No creu? –suggerí el Pare Stavros. Ara era Zouveloc qui callava.
–És possible –admetí David– però a la vista de tot el que estem parlant jo penso que Sant Joan no és més que una substitució del deu romà Janus Bifront, que amb els seus dos perfils simbolitza l’eternitat, al ser capaç de mirar el futur i el passat. Joan Baptista seria aleshores el missatger, l’oracle, el que anticipa el futur, mentre Joan Evangelista seria el que ha presenciat la gran història de Crist, i és capaç d’explicar-la. Tot encaixa a la perfecció. Tot i que en assolir el poder amb Constantí els cristians es dedicaren a enderrocar temples i perseguir els filòsofs, era pràcticament impossible eliminar pràctiques i creences arraigades durant segles. Aleshores es completà la destrucció amb la substitució.
–I quin és el motiu d’aquest interès per l’autor de l’Apocalipsi? –preguntà el Pare Stavros.
–En els dies que seguiren la mort de la meva dona, a vegades vaig arribar a creure que una guspira del seu esperit havia entrat en una escultura de Sant Joan Evangelista que estàvem restaurant. Aleshores, en acariciar-la, vaig començar a pensar que és l’únic apòstol imberbe, el que potser és la manera d’accentuar el seu dimorfisme amb l’altre Joan, que ostenta llarga i descurada barba, igual que es va pretendre separar-los situant les seves festivitats en els respectius solsticis, que marquen el principi i el final del cicle com els dos perfils de Janus. Així és com un es transformà en dos. Aquest és doncs el motiu del meu interès: buscar la llum del coneixement per jugar amb ella des de l’obscuritat
En acabar d’exposar la seva teoria amb claredat meridiana esperà la reacció dels seus interlocutors, i quina no va ésser la seva sorpresa en escoltar Zouveloc replicar:
–Encara que no puc compartir-la, admeto que la seva hipòtesi està plena de sentit, i un relat reforça la seva teoria: la història de Salomé narrada per Sant Lluc. Iconogràficament, Janus Bifront era estrictament això, un cap amb dos perfils, assegut en una columna. Si es pretenia acabar amb ell, no hi havia cap millor manera que decapitar-lo, com reclamà la princesa a Herodes en recompensa pel seu ball, i per un procés de substitució del nom, etimològicament quasi idèntic a l’anterior, crear-li un lloc en el panteó cristià.
–Som animals constructors de relats, sí, –prosseguí Zouveloc–; però sabem que només són relats. Vostès, els artistes, són místics més que racionalistes i arriben a conclusions que la lògica no pot assolir. He vist aquests dies com dibuixava i he observat l’expressió de la seva cara; vostè és dels que escolten la veu de l’origen i re-inventen allò sagrat des de la seva pròpia capacitat de sorprendre’s.
En sentir les paraules del teòleg, David va tornar a pensar en la dona que, en revelar-li les estructures profundes del que és humà, va mostrar-li el camí per construir la música de la seva pròpia vida i va voler parlar-los d’ella.
–En certa ocasió –explicà— vaig estimar una dona que, oscil·lant entre la conducta imprevisible i la bondat infinita, em va mostrar la llum paradoxal de l’obscuritat. Ella feia vestits, cantava mentre cosia, i en qualsevol acte quotidià, accedia al present, al present on no hi ha mai mort.
–Un dia, malgrat tot, oblidà per uns instants la saviesa de saber viure aquí i ara. En córrer per reunir-se amb mi, va accionar sense voler la porta del garatge amb el comandament que duia penjant de la cintura. En el que podia haver estat el dia més feliç de la seva vida, va trobar la mort de la manera més tràgica i inesperada. Tenia 42 anys.
El Pare Stavros i Costas A. Zouveloc l’escoltaven en silenci. Un silenci tan profund com el blau del mar Egeu que voltava l’illa.
© JC Roca Sans 2009
